Un futur després del covid-19
No voldria caure en la gastada cita que diu que tota crisi és una oportunitat per reinventar-nos. Intentar buscar la banda positiva d’unes circumstàncies tan complicades pot ser, si més no, de mal gust. Però si pensem en el futur que ens espera, el covid-19 ens pot permetre, com a mínim, revisar les nostres prioritats com a país.
La sortida a la crisi vindrà en gran part gràcies a la ciència. A Catalunya encara estem a mig camí de l'objectiu de destinar el 3% del PIB a la recerca i el coneixement (R+D), i per a tot Espanya aquesta dada és encara més baixa. Però no es tracta només de R+D, sinó de la industria de la salut –i especialment la salut pública– al complet. Si als anys 80 vam ser capaços de construir un sistema de salut pública sòlid i que garantís uns mínims per a una gran majoria, la pandèmia del covid-19 s’ha trobat amb un sistema sanitari amb pocs recursos: una baixa despesa sanitària per habitant, un personal mèdic amb condicions mediocres i un nombre de llits per habitant per sota de la mitjana dels països de l'OCDE. Destaquem el fet que les retallades van començar molt abans de la crisi del 2008. Teníem diners i vam decidir no gastar-los en sanitat. Si bé ens situem al capdavant dels rànquings d’esperança de vida, el nostre sistema sanitari deixa, doncs, bastant a desitjar.
Si fa un temps ens haguessin preguntat per la relació entre la salut pública i el creixement econòmic potser ens hauria costat trobar, al nostre país, mecanismes que l'expliquessin. A nivell individual –o micro, com diem els economistes– la relació és evident. La millora de la nostra salut personal ens fa ser més productius, guanyar més diners i tenir més temps disponible, ja sigui per treballar o per gaudir de l'oci. Però aquesta pandèmia ens demostra que a nivell macro –del conjunt de la societat– aquesta relació també existeix. No podrem tenir una economia forta i productiva si no ens assegurem que els ciutadans que la construeixen estan sans. Per això, tant la salut com la indústria de la salut pública han de ser una prioritat clara d’aquí en endavant.
D’altra banda, podem veure la crisi social i econòmica que ha provocat el covid-19 com un experiment a gran escala. Per a qualsevol que porti un temps estudiant els problemes de pobresa i desigualtat que es viuen al nostre entorn, cap de les conseqüències del coronavirus pot haver estat una sorpresa. No s’han creat nous desequilibris, sinó que tendències com les desigualtats generades per la bretxa digital s’han accentuat, i problemes com què podem fer amb les criatures quan no hi ha escola s’han estès a més capes socials.
Des de fa uns quants mesos per a molts de nosaltres el futur és més incert, i ens sentim més vulnerables. Arribar a final de mes, saber si seguirem tenint feina l’any que ve, o patir per com pagar el lloguer o afrontar despeses imprevistes s’ha convertit ara en una realitat. Però era una realitat en la qual ja vivien un 36% de les famílies espanyoles abans de l’arribada del covid-19, i més de la meitat de totes les llars monoparentals, i de les persones que viuen de lloguer.
Que molts experimentem ara aquesta situació no és agradable, però pot facilitar que certs canvis pendents a la nostra societat arribin ara a l’esfera política. Així, polítiques necessàries dins del nostre mercat laboral, mecanismes de protecció social que arribin als més vulnerables o mesures de conciliació estan ara més a prop que fa un any. Ho hem vist amb l’ingrés mínim vital i amb la regulació del teletreball. Dos exemples millorables, però no per això innecessaris.
Independentment de quan arribi la vacuna, confiem que el covid-19 ens ajudi a revisar les nostres prioritats com a país i a impulsar canvis que construeixin un futur més just per a tots. Aquest demà no existeix, encara. I no el determinarà un virus, la tecnologia o la mateixa economia. Depèn de nosaltres, de la nostra elecció política sobre quina societat volem. Esperem que la vacuna ens immunitzi contra el coronavirus, però no contra la percepció de vulnerabilitat que nosaltres sentim ara però milions de persones han sentit tota la vida.