La missió impossible de viure a Barcelona

Economista i professora a la UAB, editora de PolitikonA qui ara mateix estigui buscant pis a Barcelona no li sorprendrà aquesta història. El preu dels lloguers va superar per primera vegada en la història el llindar dels 900 euros mensuals de mitjana l’any passat, un increment d’un 10% respecte a l’any anterior. Aquest augment no és només a tots els districtes de la capital, sinó a tot Catalunya. Els salaris, per contra, van créixer un 1% en el mateix període. Una equació que no té fàcil solució: niar a Barcelona sembla, ara per ara, una missió impossible.

Per què és tan difícil viure a la capital catalana? Com en qualsevol altre mercat de béns i serveis, en el de l’habitatge hi conviuen dues forces: la de l’oferta i la de la demanda. Cal veure, per tant, el que ha passat en cadascuna.

Comencem per la primera. Espanya és un dels països rics que menys dediquen a les polítiques d’habitatge, al voltant del 0,03% del PIB. Només per davant de Xile i Malta. El Plan Nacional de Vivienda 2018-2021 que va presentar el govern del PP no representava una millora de la situació. Però el problema no es troba únicament en la baixa dotació econòmica d’aquestes polítiques, que les feia irrellevants, sinó en el fet que les mesures que preveien –subvencions al lloguer- està demostrat acaben repercutint en un augment dels preus per part dels propietaris. És a dir, empitjoren el problema.

No som un país que en els últims decennis s’hagi inclinat pel lloguer. A principis del 2000 els llogaters no arribaven a un 10% del total d’habitatges, menys de la meitat que a la Unió Europea. El boom immobiliari, els baixos tipus d’interès i les avantatjoses condicions fiscals per adquirir la primera residència van potenciar que ens convertíssim en una societat reticent al lloguer. Però aquesta situació ha canviat. Aconseguir una hipoteca no ha sigut –fins ara– tan senzill com era abans, i la crisis i l’augment de la pobresa –i dels coneguts com a 'working poor'– han fet del lloguer l'única opció assequible per a molts. Un gran augment de la demanda de lloguer que sembla que les polítiques estatals estiguin mirant d'incentivar.

La regulació d’aquest mercat ha de venir per la via de l'oferta. És tan simple com afirmar que ens calen més pisos on la gent pugui viure. Evidentment, a Barcelona això és especialment complicat. Els habitatges buits s’han reduït en gran mesura, de manera que tenen gairebé un valor marginal. I, per qüestions purament geogràfiques, l’edificació de nou sòl és escassa, tot i que no irrellevant. I la rehabilitació té un marge important.

Des d’una perspectiva internacional sabem que les ciutats amb un marge més efectiu de regulació del mercat immobiliari són aquelles que tenen un gran parc d’habitatge públic. Barcelona en Comú prometia en campanya 8.000 nous habitatges públics al llarg d’aquest mandat, dels quals amb sort se n’acabaran veient uns 1.500. L'aposta per pel lloguer assequible és més difícil de finançar que l'aposta per la compra assequible, però compleix realment amb la seva funció pública.

Cal parlar també de la concentració del mercat, a través dels ajuts fiscals a les socimis, i l’espectacular impacte del turisme, i dels habitatges vacacionals, que fa augmentar la demanda de lloguer i redueix l'oferta de pisos residencials. La intervenció pública en aquest sentit és complexa. Per exemple, són diversos els sectors que clamen per un control dels preus dels lloguers. Però exemples com Nova York, o Suècia, ens mostren que sovint aquestes mesures tenen efectes perversos, com l’aparició de mercats negres, o una caiguda de la qualitat. Malgrat les seves bones intencions, aquestes polítiques han fallat a l'hora d'ajudar els col·lectius més necessitats a accedir a una llar.

Sens dubte, garantir el dret a l’habitatge no és una tasca senzilla. Però el problema s’agreuja quan, en comptes de prendre mesures que promoguin l’oferta de lloguer, especialment pública, les accions dels nostres governants van en direcció contraria. Caldrà veure si el govern Sánchez presenta mesures noves. El pla d’habitatge presentat per l’executiu de Rajoy no hauria aconseguit promoure el lloguer, sinó que, com a molt, hauria augmentat les rendes, a través de diners públics, d’aquells que es beneficien d’aquest negoci. A la resta de ciutadans ens queda la difícil tasca d’aconseguir un sostre sota el qual dormir a la ciutat de Barcelona.

El fet que els joves no puguin construir el seu niu a Barcelona, o altres ciutats catalanes, no és només un problema personal o social. Va més enllà. És un fre a la capacitat de les ciutats per regenerar-se. La historia de ciutats com Boston, que han sigut capaces de reinventar-se, mostra que la disponibilitat d’un parc d’habitatge assequible és un dels factors més determinants d’aquest èxit.