Els nens, un bé públic
Economista i professora a la UAB, editora de ‘Politikon’A Catalunya van néixer el 2016 un 40% menys de nens que fa 40 anys, les dones han passat d’una mitjana de 2,9 fills per cap a una mitjana d’1,4, i som una de les regions de la Unió Europea on es té el primer fill més tard, als 32 anys. Tot això fa que la natalitat catalana posi en dubte la seva capacitat de garantir el reemplaçament generacional.
L’impacte de la baixa natalitat no només afecta aquells que voldrien ser pares i no s’ho poden permetre, sinó també les generacions futures, i problemes molt més actuals com el finançament de les pensions o la gestió d’una societat cada cop més envellida. En el llenguatge dels economistes, els nens tenen externalitats positives per al conjunt de la societat, i no només per als seus pares. És a dir, són un bé públic, com els hospitals o la seguretat nacional i, en la mesura que això és així, el cost de tenir un fill no pot recaure únicament en els seus pares. Però veiem abans quines podrien ser les causes que siguem un país sense nens.
Una primera explicació podria ser que les generacions actuals ja no veuen en la paternitat una opció tan atractiva. És la tesi dels valors. Més preocupats per la vida social i les carreres professionals, la generació X i els mil·lennials ens haurien condemnat a tots a viure en un país sense futur. Les dades, però, no semblen indicar que sigui el cas. La gran majoria de les dones espanyoles sense fills declaren que voldrien ser mares, especialment les més joves, però també un 84% de les menors de 50 anys. Què és el que els està impedint, llavors, formar una família?
Com en tants altres problemes, aquí apareixen els sospitosos habituals. Un mercat laboral que ofereix inestabilitat i contractes precaris que retarden l’emancipació dels joves i, en conseqüència, la paternitat. Potser podem ajornar l’adolescència fins als 30, però, per raons biològiques, no la maternitat fins als 50. El canvi de rol de les dones al llarg dels últims anys també hi juga en contra, i posposen l’edat del primer fill especialment les que tenen estudis superiors i una orientació més professional.
En aquest context, les polítiques públiques han de poder donar resposta als canvis demogràfics i la baixa natalitat, una assignatura que encara tenim pendent. Després d’alguns intents fallit com els xecs nadó, amb alguns efectes col·laterals no desitjables, les polítiques de conciliació i protecció a la infància sembla que són el camí correcte a seguir. Una mirada ràpida al que fan altres països ens pot ajudar.
Les polítiques de família encara tenen un llarg recorregut per fer al nostre país. L’any passat la baixa de paternitat es va estendre a les quatre setmanes, però la baixa per maternitat, de 16, segueix molt per sota de les 55 de mitjana dels països de l’OCDE. Això afecta no només la natalitat, sinó el model de conciliació, que té un especial impacte en la carrera laboral de les dones. Ara com ara tenir fills a Espanya implica per a les mares una probabilitat més alta d’atur, de tenir un contracte temporal i de cobrar menys, cosa que no passa amb els pares.
El primer país al món que va permetre a les parelles dividir la baixa va ser Suècia l’any 1974. Avui ofereixen 480 dies per cada nen, que es poden utilitzar fins que té 8 anys. El 80% del sou està cobert, i s’obliga a cadascun dels pares a utilitzar un mínim de 90 dies. Segurament és una de les raons per les quals tenen una taxa de natalitat de gairebé 2 fills per dona.
Ara la Comissió Europea vol copiar aquest model, garantint les baixes pagades i assegurant que els permisos de paternitat no siguin transferibles. D’aquesta manera, les parelles en què el pare no assumeixi part de la criança, veurien reduït el temps total de la baixa. Un dels objectius d’aquestes mesures és assegurar la tornada de la dona al mercat laboral en les mateixes condicions, un repte pendent encara al nostre país.
Per tant, les mesures de conciliació no només aconseguirien un augment de la natalitat, sinó també millores en la igualtat entre homes i dones. Molts d’aquests instruments passen per poder compatibilitzar la criança amb la vida laboral, per la qual cosa assegurar un país amb futur significaria també construir-ne un de més just i equitatiu.
Les polítiques de conciliació són un element clau per garantir la sostenibilitat dels nostres estats del benestar. Avançar cap a permisos paternals generosos i intransferibles i fomentar la inversió en la primera infància és la millor política de natalitat que es pot dur a terme.
Com hem vist, els nens tenen externalitats positives per al conjunt de la societat. No posem en qüestió que els béns públics, com l’enllumenat dels carrers o l’educació, han de ser finançats per l’Estat. De la mateixa manera, si la baixa natalitat és un problema públic, cal tractar-la com un bé públic.
