Receptes per a la recessió

La crisi en què ens trobem és molt diferent de la que es va iniciar el 2008 amb la caiguda de Lehman Brothers. Però ara, com llavors, pot ser l’inici d’una catàstrofe econòmica, i encara no ens hem refet del tot de les conseqüències de la Gran Recessió. Per això cal preguntar-nos: què podem aprendre dels últims anys per no caure en els mateixos errors?

Malgrat que el xoc financer de fa 12 anys va provocar una gran crisi, la nostra economia ja estava en una situació complicada, amb grans desequilibris interns, per la qual cosa, tard o d’hora, i amb caiguda del sistema financer o sense, el més probable era que haguéssim entrat igualment en una recessió econòmica. Si bé és cert que tenim problemes estructurals importants, la crisi en què ens trobem ara és deguda al fet que hem decidit paralitzat l’economia.

Com molts dels malalts que omplen aquests dies les UCI dels hospitals, la nostra economia està en coma. Un coma induït per les autoritats, per intentar frenar una crisi sanitària sense precedents. Però si bé el coronavirus no distingeix entre classes a l'hora d’atacar, els efectes de la crisi econòmica que comporta dependran de la capacitat de cadascú per sobreviure un temps sense ingressos.

Per sort, la resposta de les administracions no s’ha fet esperar. Pocs dies després de decretar l’estat d’alarma, el govern espanyol anunciava l’entrada de més de 100.000 milions d’euros públics a l’economia. I la Generalitat va impulsar una línia de préstecs de fins a 1.000 milions per a pimes. Garantir la liquiditat de les famílies i empreses ha estat una prioritat i ho ha de continuar sent. Però cal tenir en compte els límits, conceptuals i logístics, que tenen moltes de les mesures presentades fins ara.

Les moratòries d’impostos o els crèdits impliquen tenir certa seguretat i confiança en el futur, cosa que és molt difícil en moments com l’actual. I les prestacions d’atur pels ERTO no arribaran fins d’aquí unes quantes setmanes. A més, cal recordar que, abans de l’arribada del covid-19, més de la meitat de les famílies monoparentals catalanes i aproximadament un 40% dels que vivien de lloguer no tenien capacitat d’afrontar despeses inesperades. Ara, amb una crisi que ha suspès els ingressos d'una gran majoria, aquestes llars es troben en una situació d’especial risc. Tant en la crisi del 2008 com en l’actual afloren a la superfície problemes estructurals anteriors.

Cal, per tant, i mentre duri el confinament, mutualitzar els riscos i mancomunar els costos d’aquesta crisi. Cadascú en la mesura que pugui, intentant no trencar la cadena, i l’Estat, com a gran assegurança final, garantint que no desaparegui el nostre teixit productiu i que les famílies no s’ofeguin en el deute. Això és el que no es va fer a la crisi del 2008, motiu pel qual encara en paguem les conseqüències. Això només s’aconseguirà, mentre duri el confinament, injectant prou diners públics a la nostra economia per mantenir-la amb vida durant aquest coma induït.

Després, un cop l’estat d’alarma s’acabi, serà el moment de desplegar tots el mecanismes que tenim al nostre abast per estimular l’economia. De permetre que totes les empreses que encara quedin dretes puguin recuperar els seus treballadors, i aquests la seva capacitat de consum.

Hem de ser cauts amb qualsevol estimació que fem ara sobre l’impacte del coronavirus a la nostra economia. Per començar, no sabem ni quan ni com sortirem del confinament. Però el que sí que està clar és que, per fer-ho en la millor situació possible, per afrontar una recessió, cal aprendre dels grans errors del passat. Tant pel que fa al diagnòstic -no es van veure els desequilibris previs- com pel que fa al tractament -no es van solidaritzar els costos de la crisi-. Per això, ara la prioritat és evitar la fallida de famílies i empreses i assegurar-nos que es posen les bases d’una recuperació sòlida en quèn veritablement ningú quedi enrere.