El 'somni català' i la igualtat d'oportunitats

E n quin país la gent acompleix el somni americà? És a dir, que encara que vinguis d’una família humil puguis triomfar a la vida. A Amèrica no. Els EUA són una de les nacions riques on el pes dels teus orígens marca més el teu destí. En aquests moments, el somni americà s’assoleix més aviat a l’altre costat de la frontera, al Canadà, i també al nord d’Europa: Holanda, Dinamarca o Suècia. I com està Catalunya? ¿Poden els nostres nens i nenes d’orígens familiars modestos somiar amb una vida millor que la dels seus pares? Tenim un somni català?

La resposta és que depèn del que mirem: els ingressos de les famílies o la posició social (quin tipus de feina tens). Aquest mes s’han presentat dos estudis que ens poden ajudar a trobar aquesta resposta. D’una banda, i analitzant els ingressos, la Fundació Felipe González i la Fundació Cotec per la Innovació han creat un mapa de mobilitat social, l’Atles d'Oportunitats, que es presenta aquest dimecres i del qual formo part. L’estudi ha recollit dades de renda de milions de pares i fills a tot Espanya en dos moments separats per 18 anys: 1998 i 2016. Comparant les rendes dels pares de llavors amb les dels seus fills ara –a partir de les declaracions de l'IRPF–, i sabent on vivien quan eren nens i ara mateix, podem tenir un mapa força acurat de la desigualtat. L'objectiu és estudiar la mobilitat social a Espanya amb aquesta base de dades única. Es tracta de seguir les passes de l'Opportunity Insights, una organització liderada pels doctors Raj Chetty, John Friedman i Nathaniel Hendren i desenvolupada a la Universitat de Harvard, amb l'objectiu d'analitzar i promoure la mobilitat social a través de metodologies de big data.

És difícil posar les dades presentades per l’Atles d’Oportunitats en perspectiva internacional, ja que són molt pocs els països que disposen d’aquest tipus d’informació. Entre els que sí que ens podem comparar, veiem que Espanya se situa en una posició intermèdia. Mentre a països com França caldria que passessin fins a 8 generacions perquè els descendents d’una família pobra (el 10% amb menys ingressos) assolís la renda mitjana, a llocs més igualitaris, com Dinamarca, només caldrien dues generacions. A Espanya, com al Japó o Bèlgica, necessitem 4 generacions. Alemanya i els Estats Units serien països menys igualitaris, on la majoria dels fills de pares amb ingressos baixos es quedaran en la mateixa classe social, i només un 8% la millorarà.

Si ens centrem en Catalunya, la situació és millor. De fet, és el territori on el fills de famílies pobres han millorat més. Després venen Aragó, la Rioja i Madrid. A l'extrem oposat hi trobem Múrcia, Extremadura, les Canàries i Andalusia. Allà les persones que venen de famílies pobres guanyen menys que els seus pares.

Cal tenir en compte, però, que disposem de dades només per a aquelles persones que fan la declaració de renda. Per tant, tots aquells que estan en les capes més baixes de renda no es troben en aquest mapa. No veiem el veritable 1% de les persones més pobres, i que estan atrapades per una pobresa de la qual no poden sortir. Per contra, sí que veiem els ingressos dels més rics, on trobaríem una trampa de la riquesa. El 10% de les famílies amb més ingressos té una gran capacitat per mantenir els seus fills en les mateixes posicions.

Si mirem les dades per províncies, Barcelona és la que presenta més mobilitat social en ingressos: els nois i noies que el 1998 vivien en famílies amb pocs ingressos viuen avui, de mitjana, millor. No és, per cert, una qüestió de ser metròpolis. La segona província més meritocràtica és Palència, i després ve Lleida, i no gaire lluny trobem Girona (posició 9 al rànquing provincial) i Tarragona (10). És a dir, si ens fixem en els ingressos, dins d’una Espanya que ocupa una posició mitjana al club de països rics de la OCDE en meritocràcia, Catalunya està en posicions capdavanteres. Hi ha, doncs, un cert somni català, i, sobre tot, un somni barceloní.

Analitzant els ingressos, el resultat és encoratjador. Hi ha un somni català. Per contra, si mirem la posició social –és a dir, si tens una ocupació directiva o ets part de la classe treballadora–, l'avaluació de la meritocràcia nacional canvia. Tal com ens ensenya l’informe de l'Observatori Social de La Caixa elaborat per Gøsta Esping-Andersen i Jorge Cimentada, Espanya és, després d’Itàlia el país dels vint-i-un de l'OCDE estudiats on l’origen familiar importa més per accedir a posicions socials altes. A tots el països, inclosos els més meritocràtics, com el Canadà o els nòrdics, els fills i filles de pares amb estudis superiors tenen més probabilitats d’acabar treballant en les ocupacions socialment més prestigioses, com a directius, metges o professionals molt qualificats. Però aquest pes de la família en el teu desenvolupament professional és molt superior, 3 o 4 vegades superior, en un lloc com Espanya.

Tant a Catalunya com a Espanya la mobilitat social no és perfecta. És més alta que en altres països, incloent-hi, en alguns indicadors, els EUA. Per això, abans que del somni americà podríem parlar del somni català. Però no podem oblidar que la família on naixem continua determinant en gran mesura com ens anirà la vida. No gaudim encara d'una igualtat d’oportunitats real. Aquest és el malson per a moltes famílies catalanes.