La vida (laboral) són quatre dies
El ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, i la ministra d’Hisenda i portaveu, María Jesús Montero, ho neguen: el govern de Pedro Sánchez no està debatent la implantació a Espanya de la jornada laboral de quatre dies –o 32 hores–. Aquesta mesura, proposada pel vicepresident Pablo Iglesias, ha vingut a afegir-se a la llista de desavinences entre PSOE i Podem, els dos socis de govern. Però no es tracta d’una anomalia com a proposta política. Països com França, Suècia, Alemanya o Dinamarca han dut a terme reformes o estudis similars, i Nova Zelanda ho planteja també en el context de la crisi del coronavirus. Això ens porta a preguntar-nos: ¿podem treballar només quatre dies a la setmana? O, cosa més important: ¿cal imposar aquesta mesura?
Al llarg de l'últim segle, la jornada laboral mitjana –així com la màxima imposada per llei o pels convenis col·lectius– s’ha anat reduint de manera gradual. Fa només 50 anys treballar els dissabtes al matí era habitual al nostre país per a gran part dels treballadors. I fa gairebé 40 anys es va imposar el màxim de 40 hores, no amb poques crítiques per part de la patronal.
La idea que cada cop treballem menys temps tampoc és nova en el pensament econòmic. Són molts els autors que han parlat sobre com el progrés tecnològic i la generalització de l'ús de les màquines podrien augmentar el benestar de la societat reduint la jornada laboral. El mateix Keynes, recordat en tota gran crisi, va dir l’any 1930 a Madrid, en la conferència El futur econòmic dels nostres nets, que el segle XX ens portaria, als països avançats, jornades de 15 hores setmanals. La resta del temps la dedicaríem a aprendre les arts de la vida. Molts firmaríem ara mateix un contracte laboral que ens garantís aquestes condicions. Mantenint, això sí, un sou de jornada completa. El dubte està en si es tracta d’una utopia i, si no ho és, en com arribar-hi.
Podem mirar les experiències del nostre entorn per intentar preveure l’efecte d’una mesura d’aquest tipus en la nostra economia. El Regne Unit, durant les crisis del petroli dels 70, va imposar una jornada laboral de tres dies setmanals. L’objectiu: aconseguir un estalvi energètic. Un dels exemples més utilitzats és el cas de França, on a finals del segle passat es va incentivar el canvi a una jornada de 35 h per tal d’afavorir la conciliació. Vint anys després, i recorrent a les hores extres, la jornada majoritària s’acosta bastant a les nostres 40 hores. Fa pocs anys l’Ajuntament de Göteborg va experimentar també reduint les hores treballades a 30 setmanals. Malgrat la bona rebuda dels treballadors públics, la mesura no es va implantar, ja que suposava uns costos elevats per al consistori. No oblidem que totes aquestes propostes passen per mantenir el sou que correspon a una jornada completa.
Si anem a mirar quins són els països més productius en funció de les hores treballades veurem que Luxemburg, Noruega, Holanda, França i Alemanya encapçalen la llista, tots ells amb una jornada mitjana inferior a les 40 hores setmanals. Això ens podria portar a pensar que, de forma automàtica, si reduïm les hores de feina serem més productius. El dubte està en si és l’ou o la gallina: si al treballar menys produïm més per hora, o si, al contrari, són els guanys en productivitat i eficiència els que ens permeten reduir les hores de treball. I, desgraciadament per als qui proposen la reducció de la jornada, l’evidència s’inclina per la segona opció.
El nostre mercat laboral es caracteritza per un ús –i abús– desmesurat dels contractes temporals. Això en si mateix no hauria de ser un problema. Però sí que ho és quan s’acompanya amb unes taxes molt altes de subocupació, o temps parcial no voluntari. Ja són molts els ciutadans que treballen menys de 40 hores setmanals, però no perquè vulguin, ni arriben a un sou que els permet tenir una vida digna. Imposar a cop de llei un canvi en aquesta situació sembla poc raonable. De fet, al llarg d’aquesta crisi, i a diferència del que ha passat en anteriors, l’ajust en l’ocupació s’ha fet en la reducció d’hores treballades –gràcies als ERTO– i no tant en un augment dels aturats.
Això sí, parlar de millores en la flexibilització de les jornades laborals, que permetin als treballadors conciliar millor la seva vida personal, és una bona notícia, i portarà molt probablement a millores de la productivitat. Es tracta de reduir la presencialitat innecessària, i de ser més eficients al realitzar certes tasques. Cal tenir en compte també les possibles desigualtats que es produeixen entre els treballadors, per sectors o nivell jeràrquic, i que es poden accentuar per una regulació de les jornades laborals. En qualsevol cas, i seguint el camí marcat per la Comunitat Valenciana, que ha aprovat una partida de quatre milions per incentivar les empreses a reduir la jornada a quatre dies, en l’experimentació i l’avaluació hi ha la resposta. Només provant a petita escala sabrem quines són les millors respostes per augmentar la productivitat de les nostres empreses i treballadors, cosa que ens portarà a jornades més reduïdes.