La violència més vergonyosa

He escrit sovint en aquest diari sobre allò que crec que hauríem de garantir a tots els nens i nenes: una educació de qualitat, una sanitat d’accés gratuït i una igualtat d’oportunitats real. Ho podem justificar perquè ens fa millor com a societat, i perquè ens fa econòmicament més productius. Però si hi ha un dret bàsic dels infants que hem de defensar per sobre de tot és el de no patir violència. De cap tipus.

Descobríem aquesta setmana l’existència d’extenses xarxes d’abusos sexuals a menors i tràfic de drogues en centres tutelats de l'Institut Mallorquí d'Afers Socials (IMAS), dependent del Consell de Mallorca. Els protocols s’han posat en marxa, les forces de seguretat han estat informades i la fiscalia ha obert diligències d’investigació penal. Però, més enllà de la repulsa que ens pot provocar aquest cas, cal preguntar-nos com hem pogut arribar fins aquí, i què es pot fer per evitar-ho.

Malgrat que cada dia es presentin més de 100 denúncies en què la víctima és un menor, i l'any passat a Espanya almenys 24 nens i nenes van ser assassinats o es van suïcidar com a conseqüència directa de la violència, tots els estudis i experts coincideixen que són molt pocs els casos que s'acaben denunciant. Però, de què parlem quan parlem de violència infantil?

Segons la Convenció sobre els Drets de l'Infant de les Nacions Unides, la violència a la infància va des de l'abús o el bullying al maltractament físic i emocional, el ciberassetjament, l'abandonament o l'explotació i l'abús sexual. Per tant, ens referim a un tipus de violència que comença a la pròpia llar dels infants, passant per escoles, internet i fins i tot els centres públics que haurien de vetllar per la seguretat d'aquells que no tenen ningú que els cuidi. Cal repensar com a societat com eduquem els nens i els joves, i com garantim que creixen en entorns sense violència ni agressions. Un estudi de Save the Children revelava que un 25% dels nens i nenes a Espanya han estat víctimes d'algun tipus de maltractament per part dels adults del seu entorn. Per evitar-ho, una primera mesura podria ser seguir l'exemple de Suècia, on ja fa més de 40 anys que es van prohibir els càstigs físics.

Però ja no es tracta només de no donar prou importància a la violència exercida pels pares i mares, aquella que a vegades es justifica que és “pel seu bé”. Fins i tot en els casos en què el menor s'atreveix a denunciar abusos sexuals, implica l'inici d'un procés judicial en què la preocupació pel seu benestar no és sempre una prioritat. Ens trobem lluny encara d'aquelles barnahus nòrdiques, on els infants que han patit abusos poden viure tot el procés de denúncia amb garanties i respecte. A Catalunya estem a prop d'aconseguir-ho, amb una prova pilot d'aquestes cases dels nens que la Generalitat posarà en marxa a Tarragona aquest any.

Espanya no té en aquests moments una llei específica per defensar els nens i nenes de la violència, fet que ha estat criticat tant per organismes internacionals com per experts en el camp i organitzacions de la societat civil. La coalició progressista del PSOE i Unides Podem portava en el seu programa de govern l'aprovació de la llei per la protecció integral de la infància i l'adolescència davant totes les formes de violència. Davant l'expectativa que aquesta llei entrés de forma urgent al primer consell de ministres, de la setmana passada, o al segon, que es va celebrar ahir, ens queda l'esperança que ho faci dimarts vinent, responent a la prioritat que el mateix president Sánchez dona a aquest tema.

Aquesta llei, entre altres coses, augmentarà els terminis de prescripció dels delictes, definirà campanyes de prevenció i sensibilització, formarà els professionals que treballen amb infants i adolescents en la prevenció i detecció de la violència, crearà una fiscalia específica i jutjats especialitzats en violència contra la infància i hi destinarà un pressupost suficient per aplicar-la. Una llei que si s'aprova ens podria convertir en pioners en la protecció dels infants.

Els nens i nenes són les principals víctimes de la violència al nostre país. És una obligació protegir-los i és inadmissible que, com hem vist en el cas de Mallorca, els que més haurien de garantir la seva seguretat, els posin en situació de risc.