Amistats perilloses
La foto en què es veia la mà de Donald Trump al cul de la primera ministra britànica, Theresa May, va fer la volta al món per l’èxit que va tenir entre les ments més malpensades. El que els diaris sensacionalistes que la van publicar no van explicar tan bé és que la imatge és un bon reflex del que estava passant de veritat; per entendre-ho, un no ha de ser malpensat sinó, senzillament, estar ben informat.
La fotografia és punyetera perquè en cap moment hi va haver contacte real, però el que transmet afecta molts milions de britànics i europeus: Trump farà el que vulgui amb Anglaterra i la seva primera ministra. Els preparatius del viatge de May ho diuen tot: la presidenta es va afanyar a ser la primera líder mundial a reunir-se a la Casa Blanca amb el nou president nord-americà, com si la diplomàcia s’hagués convertit en una cursa mesurada per la velocitat i no pels acords. Mentre líders europeus més poderosos, com la cancellera alemanya, Angela Merkel, encara ara es miren Trump des de la distància, una posició sempre millor en una taula negociadora, May va posar tota la carn a la graella per fer-se la foto amb Trump. Em recorda la selfie de l’ex primera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt entre David Cameron i Barack Obama al funeral de Nelson Mandela: com un turista volent donar-se importància a costa d’un famós. Lamentable.
Els parlaments dels dos líders van ser tan increïblement buits de contingut, per ambdues parts, que semblava una escena mes pròpia de La La Land que d’una cimera al més alt nivell. Mentre mirava aquests aprenents de Reagan i Thatcher (semblava que fos qui volien ser), em preguntava: ¿i és per això que dos dels polítics més importants del món gasten una part important del seu temps, a més del temps dels centenars de col·laboradors necessaris per organitzar la trobada? No van decidir res de res, més enllà de pronunciar bones paraules i donar una imatge de bon rotllo que a més es va esfumar immediatament, en menys de 48 hores, quan Trump va anunciar la prohibició d’entrada als Estats Units dels ciutadans de set països del Pròxim Orient. De sobte, milers de persones van sortir al carrer en contra del nou president, cosa que va devaluar en picat el preu de la nova amistat de la premier britànica. Tant d’esforç i tantes presses per a res de res.
La jugada li costarà cara a May. A banda de no aconseguir res, també va fer enfadar els líders europeus, que la van veure anar a refugiar-se a les mans d’un president que públicament ha aplaudit el Brexit i ha expressat poc afecte per la Unió Europea. Queda clar per què: només cal mirar la balança de comerç dels Estats Units per veure qui són els seus amics i enemics. Amb els segons els Estats Units hi tenen un gran dèficit comercial (segons les últimes dades accessibles -gener a novembre del 2016- del US Census Bureau, 319.282 milions de dòlars amb la Xina, 134.114 milions amb la Unió Europea, 59.556 amb Alemanya i 58.799 amb Mèxic). En canvi, el Regne Unit és un amic: els Estats Units exporten 1.527 milions de dòlars més dels que importen del país de Theresa May. Això li obre les portes de la Casa Blanca, mentre que tot són crítiques i amenaces d’apujar tarifes als països a l’altre costat de la balança comercial.
El que els diaris sensacionalistes anglesos que van publicar la famosa foto no van explicar és que Trump dona suport al Brexit perquè debilita la Unió Europea. Ell no vol negociar amb blocs grans o països que li fan competència real, com la Xina o la Unió Europea. S’estima més enfonsar països que no li poden fer mal, com Mèxic, o potenciar lligams amb qui realment el necessita més que mai, com la Gran Bretanya. A Davos, on es reuneix l’elit mundial que realment talla el bacallà i que li pot aixecar la veu, no el vam veure. Abusar de les relacions amb els petits o més necessitats ha estat sempre una actitud de covards.
May va córrer a Washington perquè estava desesperada, i encara ho està. Quan Anglaterra surti del mercat comú haurà de trobar nous socis comercials i reescriure tots els tractats ara presents. I Trump utilitzarà el seu poder per posar la mà allà on vol: les farmacèutiques americanes fa anys que volen intentar col·locar els seus medicaments cars als hospitals britànics, que fins ara els han vetat pel seu alt cost; els productors de carn americans també volen exportar el seu boví en quantitats industrials, cosa que podria enfonsar els petits productors de vedella gal·lesos; i la indústria de serveis clama per un mercat laboral més flexible, sense la protecció al treballador que la llei europea, molt més socialment progressista, dona ara al treballador britànic.
Quan arribi l’hora de firmar un nou tractat comercial entre Anglaterra i els Estats Units, Trump passarà factura de tot aquest suport públic al Brexit per afavorir aquells a qui sempre ha donat suport: Wall Street i les empreses. Això dista molt de l’Anglaterra justa de tots i per a tots que va prometre May el dia que va arribar al número 10 de Downing Street, l’estiu passat. El camí pel qual ens porta el va voler disfressar de glamur a Washington, però el que encara no veu tothom, i encara menys els que van votar pel Brexit, és el preu que té aquesta ruta. I, de la mà de Trump, encara més. Es tracta d’una amistat molt perillosa que em recorda la de Bush i Blair: jo t’ajudo i, quan ho necessito, tu em dones suport a la Guerra de l’Iraq, i de passada dividim Europa una mica més -un objectiu sempre atractiu per al món empresarial nord-americà.
Els líders europeus han d’enfortir les seves amistats, internes i externes, perquè aquestes amistats perilloses no els guanyin la partida altre cop.
