Armes de dona
Després d’un any observant com quatre senyors espanyols no saben posar-se d’acord per formar un govern, sense preocupar-se per les conseqüències socials de la seva inoperància, cal preguntar-se si l’absència de dones en aquest procés ha tingut alguna cosa a veure amb aquest pèssim resultat.
Em sembla que sí. De fet, molts estudis han demostrat que moltes dones es regeixen més pel sentit comú i el bé general que per la testosterona o el seu benefici individual. Tenim alguns exemples que ho demostren.
Janet Yellen, presidenta de la Reserva Federal dels Estats Units. El banc central nord-americà ha mantingut els tipus d’interès molt baixos, malgrat que una part dels inversors pressionen perquè s’apugin, amb l’argument que ja n’hi ha prou de mantenir les ajudes a l’economia. Addueixen que el creixement és suficient i l’atur està prou baix per justificar una pujada. Tot això és veritat, però Yellen diu que els salaris encara no creixen prou per impulsar la inflació, que és precisament el que una pujada de tipus vol aturar. Així doncs, sense pressions inflacionistes, per què cal apujar-los? La seva visió s’ha imposat i els tipus continuen baixos, cosa que afavoreix les persones més endeutades o amb menys recursos.
Theresa May, presidenta del Regne Unit. Tot i el terratrèmol polític que va suposar el Brexit, que va deixar el Partit Conservador dividit en dos, Theresa May va mostrar una notable capacitat resolutiva i va poder crear un govern tan sols un mes després, al juliol. No han passat ni tres mesos i la senyora May ja ha posat quatre cartes molt importants sobre la taula: ha fixat una data per començar el procés del Brexit (març de l’any vinent); ha tornat a donar vida a les grammar schools, és a dir, les escoles primàries selectives per intentar que els nens més brillants tinguin una educació millor, i així més oportunitats d’entrar a les universitats d’elit; ha començat una guerra amb el sector empresarial, en el qual vol limitar els salaris dels executius (potser pocs homes serien capaços de fer una proposta semblant) i imposar la presència de treballadors a les juntes administratives, i vol començar a controlar la immigració. Tota una bateria de propostes i iniciatives que, al marge que ens agradin o no, almenys intenten canviar les coses per millorar-les.
Christine Lagarde, directora general del Fons Monetari Internacional (FMI). Amb seu a Washington, l’FMI ha estat criticat molts cops per ser més voraç que qualsevol banc privat. Retreien a l’organisme que quan presta diners a països pobres per salvar-los, per exemple, d’una insolvència, està més interessat a recobrar els seus diners, amb un alt interès, que a desenvolupar el país i la seva gent. En canvi, des que Lagarde hi va arribar, són freqüents els seus comentaris per demanar als països rics que gastin més, que tinguin polítiques fiscals més expansives i que no apugin els tipus d’interès massa ràpid perquè això pot perjudicar els països emergents. Jo no m’imagino els seus predecessors, Rodrigo Rato i Dominique Strauss-Kahn, amb aquesta cantarella.
Angela Merkel, presidenta d’Alemanya. Molts la critiquen, i al seu país també, però la realitat és que Alemanya sosté i finança la Unió Europea i que si els alemanys haguessin volgut segurament Grècia ja seria fora de l’euro i Espanya hauria caigut en un rescat similar al de Grècia, Irlanda i Portugal. El seu ministre de Finances, en canvi, té més mà dura i és menys comprensiu amb els països “perifèrics” (els pobres del sud, és a dir, nosaltres). Merkel també ens ha donat a tots una lliçó amb el tema dels refugiats: potser el seu programa no és tan exemplar com pensàvem al principi, però els alemanys van ser els primers a obrir les portes.
Hillary Clinton, candidata demòcrata a la presidència dels Estats Units. El seu programa inclou més integració social, més flexibilitat fiscal i, sobretot, mira d’omplir el gran buit de la societat americana: l’assistència sanitària gratuïta. No me la imagino llançant bombes a cap país, com han fet molts dels seus predecessors. És advocada i una gran negociadora: aquestes són les seves armes.
Esclar que també hi ha exemples de líders femenines, com Margaret Thatcher, que han perjudicat els més necessitats i llançat bombes a altres països, però els exemples anteriors demostren que el poder femení té una repercussió molt gran i diferent del que hem vist amb anterioritat en aquests àmbits. A poc a poc, les dones anem fent camí. Però també cal aturar-nos de tant en tant i dir, ben alt, les coses pel seu nom: més dones al poder significa un món millor.