Brexit: reflex d’una societat partida
Ja fa més d’un mes que la Gran Bretanya va decidir abandonar la Unió Europea. Les amenaces han passat a ressentiments per part de qui volia seguir a la UE, mentre que els predicadors de grans millores en cas de marxar-ne s’han quedat muts o fins i tot ja ni hi són. A una velocitat rècord, s’ha format un nou govern i tenim nous protagonistes. Mentrestant, la gent del carrer s’ha quedat tan bocabadada que encara no sap què pensar. L’ambient general és de gran confusió. Però hi ha una cosa clara: el referèndum ha marcat un abans i un després per als que vivim aquí, perquè ha aprofundit les divisions socials d’aquest país, que determinen en gran mesura el dia a dia dels seus residents.
No costa veure-ho: a la meva feina, al sector financer, per exemple, la gent, amb bon nivell d’educació (sobretot privada), estava generalment a favor de seguir a la UE. Són persones que parlen idiomes, que coneixen la Costa Brava, que van a un restaurant i demanen un albariño o un bordeaux. Són persones que treballen en empreses globals, que tenen conference calls amb països no només europeus sinó també asiàtics i americans dia sí dia no. Estan acostumats als accents estrangers, saben que quan un italià o un espanyol semblen uns maleducats no és que ho siguin, és que la naturalesa ibèrica i la italiana són molt més directes. Tenen la seguretat d’una posició econòmica acomodada que els dóna confiança -no pensen que els immigrants els prendran la feina-. Aquests companys patiran com tots la recessió que diuen que està arribant, però potser una mica menys gràcies al seu coixí.
Qui patirà més i encara no se n’ha adonat són altres perfils, com els que van votar pel Brexit amb arguments gairebé racistes o sense fonament econòmic. Al meu equip de futbol, l’LLKA (London Lesbian Kickabouts), per exemple, tenim de tot -incloent-hi algunes partidàries del Brexit-. La majoria són del nord del país, perquè a les més cosmopolites de Londres la idea de les fronteres els sona medieval. Però les de Sheffield, Liverpool o York, que van créixer en comunitats més petites, més industrials i menys internacionals, en tenen una visió diferent.
Desgraciadament, a Anglaterra la classe i l’accent fan que una persona pugui tenir les cartes marcades des que deixa l’escola: l’escut de la corbata del centre escolar o les formes i l’accent poden determinar en gran manera les possibilitats d’avançar en el món laboral. Lamentablement, en ple segle XXI accents com els de Liverpool o Manchester, sobretot amb un toc de classe treballadora, gairebé no se senten als quadrilàters gòtics de Westminster, als grans edificis que alberguen el sistema judicial, a les oficines on es dicta el discurs mediàtic o a les torres de vidre de la City. Fora d’aquesta elit, l’anglès mitjà, educat en una escola pública lluny dels focus de poder de Londres, se sent amenaçat pels immigrants europeus de la seva edat, en general més ben preparats i disposats a treballar per un sou més baix. Per a les integrants de l’equip de futbol, sense anar més lluny, la immigració significa més competència, però no tenen en compte -ningú els ho ha explicat- que pertànyer a la UE també fa que puguin demanar una Estrella al pub, decorar el pis amb mobles d’Ikea o anar de vacances a Mallorca o Benidorm. Per als seus pares, amb menys educació que elles, la competència amb immigrants encara és pitjor, perquè les feines manuals són més fàcilment reemplaçables. També els preocupa que ja no les poden ajudar a comprar un pis a Londres, on el diner internacional ha fet que pugin els preus immobiliaris de tal manera que, diguem, amb una entrada de 15.000 euros el banc ni t’escolta. Creuen que aixecant barreres això canviarà. S’equivoquen: el que està passant és que molts inversors internacionals estan comprant propietats a Londres aprofitant la caiguda de la lliura.
La gent comença a veure ara que ni sortir de la UE ni pertànyer-hi són les respostes als problemes més importants de la Gran Bretanya, com la pèrdua de competitivitat, la gran divisió social (i les poques solucions que s’hi dóna) o el fet de poder pagar les pensions en el futur.
Però ningú en parla, d’això. S’ha instal·lat un silenci que de vegades parla més alt que les discussions que teníem al pub després del futbol. Algunes amistats se n’han ressentit. Jo mateixa no puc mirar amb els mateixos ulls les persones que van votar a favor de sortir de la UE. Elles potser ja no em veuen com “una més”. En canvi, la relació amb qui estava a favor de quedar-se a la UE potser s’ha enfortit.
Tot plegat ha estat una gran llàstima que ens ha deixat amb un molt mal regust de boca, segurament una recessió i una societat encara més partida. La divisió que ha creat el Brexit és un trist reflex d’un país profundament dividit i que fa molt poc per canviar-ho. Ara ha quedat més clar que mai.