Catalunya a Londres: històries de la City

Catalunya a Londres: històries de la City
i Elena Moya
19/01/2017
4 min

Les institucions públiques catalanes es gasten uns quants calerons organitzant activitats culturals a Londres amb el fi de donar a conèixer la nostra cultura a la Gran Bretanya. És un fi molt lloable, sens dubte, que hi ha portat grans músics, com Jordi Savall, per celebrar Sant Jordi, o els Castellers de Vilafranca, que van fer una demostració ara ja fa un temps al davant de la Tate Modern.

No entraré a discutir si el cost de portar aquests destacadíssims exponents de la nostra cultura es pot justificar atesos els nostres escassos recursos, o si els actes en si valen realment la pena -és a dir, si el coneixement de la nostra cultura a Anglaterra augmenta de manera substancial després d’aquests actes-. En tots dos casos em sembla que no, ja que la millor manera de propagar la nostra cultura no acostuma a ser de la mà de les administracions públiques sinó mitjançant l’exemple dels ciutadans catalans: els que des de Catalunya produeixen béns i serveis que són exportables i atractius per a altres països, i els que, vivint fora, dia a dia compartim i donem a conèixer les nostres arrels a qui ens envolta.

El que més em preocupa d’aquestes activitats, però, és el que realment amaguen: són activitats maques i que segur que es fan bé, però ¿és aquí on realment hauríem de centrar les nostres energies? Com assenyala la dita anglesa, “doing things right” [fer les coses bé] no és el mateix que “doing the right thing” [fer el que cal]. En aquest cas, ¿aquest desplegament cultural amaga el fet que la nostra propaganda econòmica és molt menys notòria? Davant les nostres més que dèbils finances, i els alts tipus d’interès que el nostre govern paga pels nostres préstecs, ¿no ens hauríem de dedicar a treballar el tema econòmic més que no pas el cultural?

Quan vaig ser presidenta de Catalans UK, una associació civil i independent que té la finalitat de promoure la cultura catalana a Londres, vaig tenir l’oportunitat de proposar a personalitats rellevants del nostre govern una estratègia per donar-nos a conèixer a la City, el centre financer de Londres. Em van dir que les prioritats eren unes altres.

És una llàstima, ja que, un temps després, veig que els préstecs que tenim paguen 850 punts bàsics per sobre del referent Euríbor, un nivell normalment associat amb els deutors amb nivell de risc més alt. Pel que fa a la renda fixa, l’interès que paguem és d’entre el 4% i el 6% (amb algunes excepcions), gairebé al nivell dels bons porqueria de les empreses nord-americanes.

Ja sabem tots els problemes de deute que tenim, i els problemes per administrar el que és nostre i la part amb què contribuïm a la resta de l’Estat. En això tampoc hi entraré. Però el que sí que em sembla que no estem fent, sobretot aquells que volen la independència, és començar a preparar la propaganda financera amb tanta empenta com posem en la cultural. I amb propaganda no vull dir una publicitat enganyosa i barata, sinó una història sòlida que expliqui de manera senzilla i clara quin país som, quines necessitats financeres tenim i com les cobrim -o com les pensem cobrir.

La City, o Wall Street a Nova York, són centres financers als quals empreses i països de tot el món van per atraure capital: els països en necessiten per finançar hospitals, carreteres o escoles; les empreses, per finançar inversions que encara trigaran a ser rendibles. Al darrere de les torres de vidre, el que realment hi ha és un beauty parade, una desfilada de models, com si diguéssim, on els interessats, amb les seves presentacions PowerPoint, intenten vendre la seva història.

Als banquers de la City els són iguals moltes coses, sobretot en qüestions polítiques; el que més els interessa és calcular el risc d’una inversió i aconseguir que els paguin interessos que justifiquin aquest risc. La resta tant els fa: si és Catalunya qui ven deute, o una empresa de cotxes, o el govern de Bolívia o el dels Estats Units; tot es calcula en un full d’Excel. I ells saben més que ningú que les coses no són perfectes i que canvien. El que aprecien, a part de l’interès que reben, és la consistència d’una bona història. És a dir: si un govern va a vendre la seva pel·lícula i li diuen que ha de pagar molt per aixecar capital perquè té una llista de problemes, la City valora en gran mesura qui s’hi presenta un any després, amb la mateixa pel·lícula, havent millorat alguns aspectes. Això crea una relació de confiança que també influeix en els fulls d’Excel. Bill Gross, excap de la segona casa d’inversions en renda fixa més gran del món, tenia al seu despatx una foto amb una frase de J.P. Morgan, fundador de la banca amb el mateix nom: “Abans de prestar diners, no miris més que als ulls de qui els demana. Allà veuràs si els tornarà o no”.

Aquestes relacions triguen temps a establir-se, i, com totes les relacions, s’han de nodrir i cuidar. És en aquest aspecte on jo no he vist tanta empenta dels nostres governants. Personalment, em van dir un cop que tota l’energia es dedica a les dificultats del dia a dia a causa de l’estat de les nostres finances. Però jo trobo que és una llàstima, ja que tenim grans personalitats en el món de les finances, amb fama mundial, que, més que estar tancats en una sala calculant nòmines, haurien d’estar voltant pel món per vendre la nostra història. Sobretot, els que pensen que algun dia serem independents: llavors sí que haurem d’emetre deute, i qui ens escoltarà i finançarà si no ens coneixen prou?

stats