Dones i poder: 10 obstacles contra la igualtat

Que Hillary Clinton pugui arribar a ser la primera presidenta dels Estats Units és un èxit per a les dones, per a la democràcia i per a la carrera cap a la igualtat de gènere. Que hagi hagut de ser la dona d’un expresident per agafar notorietat pública és un fracàs i un símbol de la quantitat de poder real que tenen les dones avui en dia: quasi gens.

El poder de veritat encara està en mans dels homes: ells governen els països, dirigeixen les empreses i controlen els bancs i els mitjans de comunicació, o sigui, manen a tots els llocs on es prenen les decisions rellevants i on es marquen les tendències que afavoreixen a uns i perjudiquen d’altres.

Per sort, hi ha països, com Anglaterra o els Estats Units, que estan lluitant, i molt, per apropar-nos a una situació d’igualtat. Massachusetts, per exemple, ha prohibit preguntar a les entrevistes de feina quin és el sou que cobra el candidat o candidata. Aquesta pràctica fa que les dones només aconsegueixin un petit augment sobre el sou anterior, que estadísticament ja és més baix, i que els homes, pel mateix lloc, puguin aconseguir més diners només pel fet de tenir un referent superior. En la mateixa línia, a Anglaterra veiem una campanya al principal diari financer, el Financial Times, que dia sí dia no treu notícies sobre el progrés de les dones en els consells d’administració empresarials o sobre la seva ínfima representació a les gestores de fons d’inversió (un 2%) -i que són qui realment decideix on va el capital.

Són grans iniciatives que segur que ens ajudaran, però no ens enganyem: encara queda molt, sobretot en països com el nostre, on pràcticament no veig iniciatives iguals.

Les barreres de les dones cap al poder no són només elements obsolets i masclistes com aquests. Per desgràcia, els obstacles són molt més forts i profunds i el primer que hem de fer, com deia Einstein, és definir el problema per poder trobar-hi solucions. Per a mi, aquestes són les deu claus.

1. Educació. Encara no tenim prou dones dedicades a la ciència i les matemàtiques, uns camps que solen obrir les portes a sectors clau com la banca, la defensa o el farmacèutic. L’esport escolar, a més, està molt més desenvolupat per als homes que per a les dones, amb més competicions i equipament per als nois. Això enforteix la seva capacitat de treballar en equip des de petits, un tret fonamental en el món laboral.

2. Expectatives. Els homes estan acostumats a veure homes al poder des de sempre: els herois de les pel·lícules o de còmic solen ser masculins. Per tant, un nen creix pensant que manar és natural. Les noies, en canvi, creixen veient les dones en un paper més secundari, i això augmenta les possibilitats que elles acabin tenint un rol semblant.

3. Suport. Els homes ajuden els homes, i les dones, les dones: sempre tot és més fàcil entre semblants. Com que els homes ostenten els llocs de poder, afavoreixen de manera natural (i no tan natural) els seus iguals, i les dones acaben molts cops deixades de banda. A les empreses els homes acostumen a estar més còmodes amb un delfí masculí, i això perpetua el domini dels homes.

4. Família. L’entorn familiar encara està ple de referències masclistes. Per exemple, a moltes famílies encara s’espera que les nenes vagin a comprar i aprenguin a cuinar, mentre que els nens fan més bricolatge o feines que requereixen més força o utensilis (i, recordem-ho, l’electricitat i la fontaneria estan més ben pagades que la neteja).

5. Empreses. El món empresarial, més igualitari al principi, fa d’embut per a les dones d’entre 30 i 40 anys, quan realment la gent comença a pujar. Això passa perquè les empreses encara no tenen polítiques de reinserció per a la dona quan torna d’una baixa de maternitat. També tenim un problema de percepció: una dona emprenedora es veu com una tigressa, massa ambiciosa, egoista o arribista. Un home amb les mateixes característiques es percep com a valent i únic, amb caràcter i personalitat. Un líder.

6. Homes. Molts encara frenen el progrés de les dones senzillament perquè se senten amenaçats. Menys competència.

7. Dones. No sempre estan disposades a lluitar, potser perquè no en saben, o per mantenir la pau i el consens. De vegades tampoc s’ajuden entre elles, i es fan encara més mal.

8. Horaris. De manera increïble, encara tenim uns horaris absolutament incompatibles amb la vida familiar. Si es continuen fent reunions a les 6, 7 o 8 de la tarda, moltes dones quedaran enrere, fent feines de menys responsabilitat.

9. Edat i bellesa. Tenim un estigma: un home de 60 anys amb cabells blancs dóna una imatge d’experiència i control, perfecte per dirigir una empresa. Una dona així sembla que hagi d’estar fent punt en un balancí. Per sort, la presidenta de la Reserva Federal nord-americana, Janet Yellen, i Christine Lagarde, cap del Fons Monetari Internacional, ens ensenyen que els cabells blancs femenins també poden representar molt d’estil i molt de poder.

10. Nosaltres mateixes. Hi ha dones que encara no gosen ascendir -cosa que han de canviar si volen avançar-. Gandhi ja ho va dir: vivim a dins d’uns cercles invisibles que nosaltres mateixos dibuixem, i ens posem els nostres límits.

Hem de resoldre tot això per avançar. Un món també governat per dones és un món millor -ho diu el sentit comú i tots els estudis que s’han fet-. No tenim excusa per no intentar canviar aquesta situació tan injusta i tan negativa per a la societat. Hem d’aconseguir que dones tan capaces com Hillary Clinton arribin a presidentes per elles mateixes, sense haver d’associar-se a cap home. Li sobra capacitat per ser-ho; el que falta és un canvi cultural. Tots en som responsables.