Inflació: “Ja soc aquí!”
Vet aquí una vegada que les pujades de preus eren males notícies perquè retallaven la capacitat adquisitiva dels treballadors i, en general, feien més inestable el sistema econòmic. Els bancs centrals lluitaven contra la inflació per posar ordre, com famosament va fer la Reserva Federal nord-americana (la Fed) del governador Paul Volcker, que als anys 80 va apujar els tipus d’interès fins a un increïble 20%. Una generació després, l’objectiu és exactament el contrari.
Arran de la crisi del 2007-2008 els bancs centrals han destinat milers de milions d’euros o dòlars a provocar inflació en l’intent de fugir d’una espiral deflacionista que reflectia una profunda desacceleració econòmica als països desenvolupats. Aquesta dècada d’estímuls monetaris ha deixat els bancs centrals endeutats fins al coll amb tanta compra de deute, exhaurits per l’esforç i, sobretot, farts de la falta de suport dels governants, que més que estimular les economies amb polítiques fiscals expansionistes s’han dedicat a tancar l’aixeta per evitar que els dèficits es disparessin. Mentre els bancs centrals feien, els governs desfeien.
Tot i així, ara sembla que, vuit anys després de començar els estímuls, els bancs centrals poden cantar victòria: de fet, la inflació podria sortir al balcó de la majoria de països desenvolupats i, amb la mateixa eufòria que Tarradellas, dir: “Ja soc aquí!”
Afortunadament, aquest fenomen monetari no ha tardat quasi 40 anys a tornar, però l’esforç per retrobar-lo ha sigut monumental. I és que una pujada de preus, per més que ens faci enfadar als assalariats, en realitat reflecteix més optimisme sobre la situació econòmica i indica que els sous comencen a pujar. Això, després dels anys que portem, és una notícia excel·lent.
Als Estats Units, la Fed ha donat a entendre de manera claríssima que una pujada de tipus d’interès és més que possible la setmana vinent. Just quan Trump promet estímuls fiscals, la Fed diu que ara no toca, que l’economia ja està en marxa i que, de fet, un increment d’estímuls té el risc que la inflació es dispari, cosa que pot desestabilitzar el sistema: la inflació és bona al 2%, però a partir del 4% o 5% és perillosa perquè es retroalimenta i fa que els bancs centrals hagin d’apujar molt els tipus d’interès, que és com tirar una galleda d’aigua freda a l’economia. La Fed ja ho ha deixat clar.
Pero Trump continua publicitant les seves mesures reflacionistes, com si es volgués apropiar de la tendència. I això no és veritat: la reflació mundial va començar l’any passat amb un factor molt més important que el mateix Trump, com és la salut de l’economia xinesa, la segona més gran del món després dels Estats Units. Ha sigut la fam imparable de la Xina per les primeres matèries el que ha sustentat les economies d’una bona part de països emergents; i també ha sigut la compra de bons americans, per part de la Xina, el que ha finançat el dèficit dels Estats Units. Una Xina forta ens convé a tots -també a Europa, que exporta cotxes i articles de luxe, entre d’altres, al mercat asiàtic-. La rendibilitat del bo sobirà nord-americà està molt més correlacionada amb el creixement de les importacions xineses que amb el valor del dòlar als mercats de divises: com més creixement d’importacions a la Xina, més alta la rendibilitat dels bons del Tresor nord-americà a causa d’un nivell d’optimisme superior.
De totes maneres, les bones notícies de la Xina i de la tornada de la inflació a Europa, el Japó i els Estats Units no es poden donar per descomptades perquè encara hi ha núvols sobre el sistema econòmic i financer mundials. Per començar, els preus han pujat perquè el petroli es va enfonsar fins als 26 dòlars per barril ara fa un any, i ara s’ha recuperat per damunt dels 50. Així que el repunt inflacionista pot donar-se només per efectes comparatius i no tant per un creixement real de l’economia.
Els mercats de renda fixa internacionals ja ho avisen: la rendibilitat del bo del Tresor nord-americà a 5 anys ha pujat, però no tant la del bo a 30 anys -cosa que ens indica que, en el fons, els inversors no creuen que la inflació a llarg termini sigui per tirar coets.
Però, a curt termini, les darreres dades econòmiques han estat positives, cosa que ens ha de donar esperança que per fi podem deixar enrere una crisi que ja té quasi 10 anys. Els bancs centrals ens estan donant una lliçó de com fer-ho d’una manera ordenada -estan deixant clars els seus moviments per evitar sorpreses desagradables-. Esperem que els governants exhibeixen el mateix seny. Ara que per fi ens recuperem de la crisi, esperem que els líders antieuro, antisistema i antitot que lluiten a les eleccions d’Holanda, França i Alemanya no vinguin i ho destrossin tot. Ha costat molt redreçar l’economia, i s’ha fet notablement a través de la inflació, que, per fi, ja és aquí.
