“Ell no parava quiet, era pura vitalitat”

Barcelona“No el recordo mai quiet. Sempre volia fer coses, sempre volia parlar, era pura vitalitat”, recorda sobre el seu pare Jordi Cruyff. El mateix mar saluda cada dia la costa de Barcelona i la de Tel Aviv, les dues ciutats on la família Cruyff ha passat més dies aquests últims mesos, ja que Jordi treballa a la ciutat israeliana des de l’abril del 2012, quan un dels homes més rics del Canadà, Mitchell Goldhar, va decidir que el volia per liderar la direcció tècnica del Maccabi de Tel Aviv, el club del qual és propietari. “Moltes persones s’han acostat de manera educada per donar-nos el condol, per record al pare”, admet Jordi Cruyff, que de tant en tant encara parla en present del seu pare.

Jordi recorda que un dels primers cops que el seu pare el va visitar a Tel Aviv va decidir, amb la seva capacitat per fer coses i sorprendre, que volia anar al Memorial Yad va-Xem, un centre per recordar les víctimes de l’Holocaust als afores de Jerusalem. Allà, Cruyff va demanar poder omplir tres documents referents a tres familiars llunyans que van perdre la vida en mans dels nazis. A Yad va-Xem hi ha un gran arxiu amb les fitxes personals de les víctimes de l’Holocaust, amb l’objectiu de perpetuar la seva memòria i que no siguin oblidats. Però no hi són totes, les víctimes, i encara avui, de tant en tant, algú hi arriba per omplir una fitxa nova. I això és el que va fer Johan Cruyff a inicis del 2013, quan va demanar registrar els noms de Judith, Regina i Rozette De Metz, tres cunyades d’una tieta materna seva. Una tieta que s’havia casat amb Jonas De Metz, un jueu d’Amsterdam.

La iniciativa va ser cosa del seu nebot Pascal Pop, que es va convertir al judaisme als Països Baixos per casar-se amb una noia jueva i que va acabar ordenant-se com a rabí, i que va parlar amb Cruyff per recordar aquelles tres dones mortes a Auschwitz. “El meu pare era una persona molt marcada per la seva infància. Va ser un nen que no va poder acabar l’escola, en una ciutat encara en runes després de la guerra on tothom s’havia de buscar la vida com fos. I va perdre el pare quan era jove, no va ser fàcil. En el seu cas, el futbol va ser la seva sortida”, recorda Jordi. Johan Cruyff va començar a jugar en un Ajax en què el president, Jaap Van Praag, havia perdut a gairebé tots els familiars a l’Holocaust. Van Praag sempre deia que només pensava a treballar, a guanyar i en el futur, “perquè era la millor manera de retre homenatge a qui ja no hi era”. Va ser un president que va cuidar com si fos un fill el jove Cruyff, aquell nen que no havia anat a l’escola.

Després, quan va ser pare, Cruyff no va voler que els seus fills fessin com ell en moltes coses. “Per a ell l’educació era clau. Poder escolaritzar els nens, poder ajudar... Per això sempre insistia a casa en la necessitat de tenir estudis, fins i tot quan jo ja era futbolista. I per aquest motiu la seva fundació insisteix molt en aquest aspecte”, comenta Jordi. “Ell no parava quiet, era pura vitalitat, sempre estava fent coses”, afegeix, tot recordant com l’últim cop que el va visitar, poques setmanes abans de morir, va passejar amb una rialla, feliç, amb ell pel passeig davant del mar de la ciutat, entre l’antiga ciutat àrab de Jaffa i Tel Aviv, aixecada a partir del 1909. Un passeig ple d’històries i molt important per a la família Cruyff.