Elogi de la insatisfacció

BarcelonaSer del València és viure en un estat d’insatisfacció permanent perquè les victòries, sempre efímeres, es viuen més amb alleujament (per fi uns dies sense llamps i trons!) que amb alegria, i les derrotes sumeixen en un fatalisme que s’acaba transmetent de la graderia a les cames dels jugadors. Mestalla deu ser un dels camps més difícils del món. I la culpa és dels aficionats, que ens resistim a assumir el paper de tercer o quart en discòrdia. Volem guanyar el Madrid (ai, Mijatovic i l’anticentralisme ancestral) i el Barça (ai, l’enveja pel veí ric del nord). I hi posem tanta passió que és molt difícil que en una mateixa temporada perdem els quatre partits contra ells. Fins i tot sent a la part baixa de la classificació, fins i tot fent un futbol lamentable, hi ha un dia a l’any en què el valencianisme es redimeix i s’alia amb l’èpica. I és només aquell dia màgic en què la insatisfacció acumulada per cada valencianista de sobte s’omple de sentit.