Elsa Artadi i el cabrum
Va ser que el seu nom aparegués com a possible candidata a la investidura i el més granat i selecte de la premsa del nacionalisme espanyol (cavalleria digital, infanteria impresa, aviació televisiva i marina radiada) va sortir en tromba a disparar sobre la vida i miracles d’Elsa Artadi. En quatre dies frenètics (aquesta mena de premsa estima els adjectius trepidant i vertiginós ) hem tingut ocasió de conèixer els noms i les ocupacions de les persones que li són properes, així com tots els detalls, fins als més irrellevants, del seu currículum acadèmic, professional i polític. I sobretot, hem tingut titulars, notícies i comentaris absolutament impropis i impresentables sobre la seva vida privada i/o íntima.
Des dels perfils que ens han fet saber que “el seu matrimoni no va prosperar” o que “als seus 41 anys no ha tingut fills”, fins a les inevitables mostres de periodisme imaginatiu (com forçar una anècdota per anomenar-la “ novia a la fuga ” mentre la qualificaven de “ brillante cabecita ”), ha caigut damunt la portaveu de Junts per Catalunya una llevantada de periodisme porqueria que, cadascú a la seva manera, coincideix a presentar-la com una mala dona que avantposa la seva ambició professional a les obligacions com a esposa i mare. I, per tant, com una desordenada que, si no ha sabut endreçar la seva vida sentimental, encara menys pot pretendre presidir la Generalitat de Catalunya.
No cal ser una dona per sentir-se ofès pel tuf de verro arrencat que exhala aquesta mena de mal anomenat periodisme, fins i tot encara que alguna de les peces dugui signatura femenina. És el vell i pudent cabrum del mateix corral de sempre, pasturat per molts homes i per algunes dones, que es dedica a fer amb les dones que tenen una presència pública allò que mai farien (perquè seria de mala educació) amb els homes en la mateixa posició: remenar amb grolleria la seva vida privada, a la recerca d’episodis que es puguin considerar dubtosos (des d’una moral hipòcrita i rància fins al ridícul) amb la finalitat d’estendre el dubte sobre les seves aptituds o el seu talent per exercir alguna responsabilitat. Si la dona és jove, el baveig lúbric i les efusions morboses poc o gens dissimulades van incloses en el paquet, mai més ben dit.
I si les dones en qüestió pertanyen, a més, a les files violentes de la sedició independentista i republicana, aleshores ja es pot disparar amb completa impunitat, al marge de si es tracta de la portaveu de Junts per Catalunya, de les diputades de la CUP o de les dirigents d’ERC. Només és qüestió de deixar els seus noms en mans dels prestigiosos analistes de guàrdia i de seguida seran catalogades com a monges, fulanes o histèriques, que són els tres tipus de dona existents per al cabrum, tret de les pròpies mares i esposes. Tot plegat, a càrrec dels mateixos mitjans que no dubten a aplaudir les reivindicacions de les actrius de Hollywood o dels Goya, a condició que es mantinguin a la secció d’espectacles.
