Com em pot seguir agradant el futbol?

Tenia intenció d’escriure sobre el comiat de Luis Enrique, però prefereixo escriure sobre el comiat de Francesco Totti. I no per menystenir l’asturià, no, que, per cert, el va entrenar. Senzillament Totti és diferent, excepcional. Queden pocs esportistes que rebutgin els diners de Florentino Pérez per quedar-se al club que estimen. Si hagués acceptat anar al Reial Madrid o la Juve, Totti es retiraria amb un grapat de Lligues de Campions i unes quantes lligues. Ara, amb 40 anys, penja les botes i només ha guanyat una lliga i dues Copes. No és gaire, en 24 anys de carrera. Molts jugadors del Barça en pocs mesos han guanyat més.

Si soc periodista és per explicar històries, és el que més m’agrada. Aquests últims dies hem escrit sobre el president del Barça més votat de la història engarjolat, sobre baralles de radicals abans de la final de Copa, sobre accions de responsabilitat, sobre el frau fiscal de Cristiano Ronaldo i, esclar, també sobre el de Messi. I la veritat, no ho he disfrutat gens ni mica. En setmanes així et preguntes per quina raó t’agrada aquest esport. Fa poc, en un acte, David Fernàndez explicava que era del Rayo i que en el fons no li agradava aquest esport tan tacat, amb tants lladres. Eren arguments de pes, però no em vaig poder estar de dir-li amb una rialla que a mi sí que m’agrada aquest esport. L’estimo malgrat que costa fer-ho, ja que com a periodista vas descobrint, ja em perdonareu, tota la merda que hi ha. Però quan et trontolla la fe, Totti es retira. I Totti ha sigut un jugador molt especial, a la meva vida. Ell, de barri, inculte, xulesc, ahir es va despullar i em va emocionar: “Toca créixer, ja no puc seguir amb pantalons curts, tinc 40 anys. Toca créixer i tinc por de plegar”. Ens venia a dir que ha jugat al Roma havent rebutjat ofertes perquè sempre s’ha sentit un nen. I aquesta és la clau. Javier Marías va definir el futbol com el retorn setmanal a la infància. Si m’agrada és perquè em sento nen. De nou torno a ser aquell marrec tirant a poruc que anava agafat de la mà del pare a veure el Sabadell fora de casa, en uns estadis -aquells dels anys 80- on hi havia més violència que ara. Però si el fill era poruc, el pare no ho era, i al seu costat sentia que no passaria res. I mentre uns es barallaven, jo mirava la pilota. I els crits, i els patiments. I volia explicar-ho tot. Ahir, veient l’ascens de l’Olot, el patiment del Nàstic i el comiat de Totti, vaig sentir-me nen. I va ser senzillament meravellós.