Emergència climàtica: la UE ha fixat data
L’elecció de Biden és molt bona notícia per al combat contra l’emergència climàtica. S’obre la possibilitat que la UE i els EUA actuïn de manera coordinada i compromesa amb els Acords de París. Si és així, la resta del món haurà de seguir i podríem avançar a pas segur.
La UE s’ha fixat un objectiu: emissions zero de CO2 (en termes nets). Però el que és realment transcendent, i atrevit, és que s’ha fixat una data: el 2050. Com que no ens podem permetre un fracàs col·lectiu hem de ser conscients, cadascun de nosaltres, que hi haurà agendes que ens importen però que hauran de subordinar el seu ritme de progrés a l’objectiu prioritari: aquell per al qual hem fixat una data. Ho argumento.
A llarg termini hem d’ambicionar, pel bé de l’economia, que l’energia sigui més barata, i ja des d’ara hem d’invertir en la recerca que ho faci possible. Però per contenir les emissions caldrà alinear el preu dels hidrocarburs amb el seu cost real, que ha d’incloure l’ambiental. Llavors, com es vol, la demanda es desviarà cap a les renovables, però és improbable -tant de bo m’equivoqui- que l’oferta d’energia verda pugui augmentar al ritme necessari per evitar que en el camí cap al 2050 el nivell general de preus de l’energia no augmenti.
El problema dels residus fa que no ens puguem plantejar comptar a perpetuïtat amb l’energia nuclear. Però és una energia que no emet CO 2 i, per tant, ara mateix, és l’única tecnologia de què disposem que ens ofereix una garantia absoluta de poder descarbonitzar sense induir una contracció brutal de l’oferta d’energia. No és segur, encara que és possible, que puguem evitar una disjuntiva anguniosa entre mantenir la data per a la descarbonització (2050) i accelerar el tancament de les centrals nuclears.
La localització de la generació d’energia depèn de molts factors: de la tecnologia (la solar necessita sol, l’eòlica vent, la hidràulica rius entre muntanyes), de les necessitats previstes d’energia en diferents punts del territori i del cost de transportar-la. La localització ideal de les instal·lacions generadores seria llavors la que pogués servir les demandes prescrites al mínim cost possible, incloent-hi el mediambiental. En el present el cost associat amb la localització ideal serà encara molt elevat, perquè hem d’utilitzar les tecnologies del carboni. El gran repte en l’horitzó 2050 és precisament la seva eliminació progressiva. La realitat, però, és complicada perquè hi ha estats d’opinió que poden entorpir els bons propòsits. N’esmento dos, mútuament incompatibles: el no a casa meva i l’adhesió a un principi d’autosuficiència.
El no a casa meva són els veïns que perceben una pèrdua de qualitat de vida si s’instal·len generadors eòlics a la carena que domina el seu paisatge. Si es tracta de situacions puntuals, o d’un rebuig moderat, no és greu: els veïns podrien ser compensats per la instal·lació. Però si el rebuig és generalitzat i intens, la densitat de població és alta i hi ha carenes per tot arreu, llavors tenim un problema. La prioritat absoluta de l’objectiu de descarbonització pot empènyer cap a la imposició per imperatiu legal de les instal·lacions, amb compensacions que es queden curtes. La conseqüència pot ser resistència i paràlisi. En aquest cas, i en cada situació concreta, caldria explorar l’alternativa de transportar l’energia de zones menys poblades o més disposades a acceptar els generadors. El transport afegeix un cost que pot no ser insignificant però que pot valdre la pena pagar si rebaixa el risc de bloqueig. Per exemple: en el cas català semblaria lògic no eliminar d’entrada la possibilitat de portar electricitat eòlica o fotovoltaica des de l’Aragó.
Però ara topem amb un segon estat d’opinió: el que considera l’autosuficiència com un valor en si mateix. Això, no ho negaré, pot portar a bons hàbits i actituds: a cultivar un hort propi o a consumir aliments de proximitat, i així contribuir a la vitalitat de l’economia agrària local. Però aplicat a l’energia confesso que em provoca una certa perplexitat. Quin és el seu perímetre?: una casa?, un barri?, la ciutat?, Catalunya?, Europa? I com es justifica? De vegades s’apel·la a la seguretat en l’aprovisionament, però si ens limitem a Europa, o a la península Ibèrica, aquesta consideració ha de ser marginal. A principis del segle passat, i de la mà de l’enginyer Pearson i la seva Barcelona Traction (la Canadiense), la industrialització de Barcelona es va alimentar amb energia neta (hidràulica) que venia del Pirineu. Per què ara hem de ser reticents a deixar que l’energia neta ens vingui de l’Aragó?
