300 llengües maternes

Voldrien enviar inspectors a les escoles, com aquells censors del franquisme que tot ho veien pecaminós, perquè tenien en realitat una estranya relació amb el cos femení, de la mateixa manera que ells tenen una estranya relació amb la llengua catalana (l’occitana, directament la ignoren). El primer que va fer Franco en guanyar la guerra va ser depurar els mestres.

Et diuen que el que ells “proposen” és un sistema trilingüe en què l’anglès també sigui “vehicular”. No saben (perquè no són pares o perquè són pares però no se n’ocupen o perquè són pares però no porten els fills a la pública) que això ja es mig fa. En algunes aules es fa plàstica en anglès, que és una manera de començar. Per fer altres matèries en anglès calen més mestres especialistes d’anglès des de P3, i perquè hi hagi més mestres especialistes en anglès des de P3 cal més pressupost. Però aquesta proposta no la fan per a l’Espanya monolingüe, en canvi. Per què? Per què no fer un sistema trilingüe a les comunitats que tenen una sola llengua i pressupost de sobres? Amb anglès i francès, per exemple? La resposta és perquè, en realitat, disfressant-ho així, el que els fa sospirar de plaer és que el català retrocedeixi. Però per aconseguir això ens haurien d’enviar inspectors a casa.

La comunitat educativa de Catalunya no la formem, només, els catalanoparlants, els occitans i els castellanoparlants. Les llengües que es parlen a Catalunya són més de tres-centes. L’abron, l’afrikaans, el balong, el basc, el fanti, el francès, el japonès, el lituà, el maputxe, el rus, el yue, el wu, la llengua dels signes, el romaní... Els escolars, els nostres fills, amb llengües maternes diverses, fan festes de pijames junts, i nosaltres, els grans, ja ens hem fet amics i considerem l’escola pública com el dret més preuat que tenim. I estem tots d’acord que no ens toquin el sistema des d’un despatx o fent tonteries d’El club de la comedia des del Congrés.