Agafa-la!

Són al tren, al vagó especial per als cotxets, les bicicletes i els patinets. Fa molta calor i la nena, d’uns tres anys, plora perquè no sap què té. La mare va fent que no amb el cap. Li ve a dir que no, que no la pensa agafar, que s’ha de tranquil·litzar, que de seguida arribaran a Barcelona. La nena crida: “Maaamaaaa” amb aquella pena i aquella desesperació de les criatures, aquell fatalisme, i allarga els braços perquè la mare l’agafi. Però la mare no en fa cas, i fa aquella cara –tothom que té fills l’ha fet algun cop– d’indiferència i calma falsa. “No, no, no perdré els nervis”, deu pensar. I la nena: “Maaamaa....” Tothom se les mira amb pena.

Em veig a mi mateixa, al mateix vagó, una dècada enrere. Un dia jo tornava amb el cotxet, també, i la filla se’m va posar a plorar. Jo també volia mantenir la calma, trobava que no era educatiu treure-la del cotxet, si plorava, i llavors una desconeguda li va donar una galetona salada. La nena va callar i jo vaig odiar la desconeguda, que li havia donat la galetona sense permís. Aquesta dècada ha passat en un sospir, un instant, un no-res. Ara, si tingués valor, li diria a aquesta mare: “Agafa-la, agafa-la, dona! Tot passarà ràpid, un dia el cotxet aquest d’on vol sortir, perquè vol ser a la teva falda, ja no et servirà i el donaràs, un dia aprendrà a llegir, un dia la castigaràs sense mòbil, un dia la voldràs castigar sense mòbil i ja no creurà. Agafa-la, ¿vols dir que serà massa més malcriada si l’agafes? Agafa-la! Un dia pesarà massa i ja no la podràs agafar, agafa-la ara, tot s’acabarà”.

Però no l'hi dic, perquè em fa vergonya. I me la imagino deu anys més tard en aquest mateix vagó veient plorar una nena i ella, com jo avui, prement els llavis i per dins dient: “Agafa-la!”