Això és un home o això és una dona...
“Va, pugem-hi tu i jo!”, li diu al fill petit. I el nen fa que sí, tímid i content, perquè li fa una barreja de basarda i alegria això de pujar en un auto de xoc. Passejaven pel poble després de dinar i s’han trobat la fira. El nen és poruc i, de tota manera, no té l’alçada necessària per pujar-hi sol. Sap que, un cop s’hagi acabat el viatge, estarà molt content d’haver-ho fet. La seva parella no hi vol pujar, s’esperarà allà, a la vorera, fins que acabin.
Posa la fitxa a la ranura. Tots els cotxes es posen en marxa, però el seu no. Ostres, què passa? Com és que el seu auto de xoc no es mou? Potser no fa contacte? Aixeca la mà i crida l’encarregat. “No va!”, li diu. Llavors l’encarregat li fa un senyal al de la cabina, i tots els cotxes s’aturen. L’home va cap on són ells. Els fa baixar per comprovar que tot sigui correcte. Tot és correcte. I llavors, rient, toca l’ase i li diu: “Hòstia, és que has de trepitjar el pedal!”
“Saps què passava? –li crida a la seva parella des d’allà estant morint-se de riure–. Que no havia trepitjat el pedal!” Torna a pujar al cotxe, trepitja el pedal. Aquest cop tot funciona i dona cops de volant per esquivar altres cotxes fins que sona la sirena. Baixen de l’auto.
La seva parella mou el cap a dreta i esquerra quan arriba amb cara seriosa. Com pot ser que no sabés que s’havia de prémer el pedal, li pregunta? Escolta els retrets i els “és que, de veritat, eh?” amb la boca premuda. Intueix que en alguna part del món hi ha d’haver una altra parella que no li retrauria això que ha passat. Al contrari. Que riuria, que ploraria de riure, que li semblaria divertidíssim que no sabés que havia de trepitjar el pedal i que ho explicaria als sopars. Però potser no. Potser s’equivoca i passats els quaranta anys tothom es lleva cada matí esperant només el dolç moment de perdre la paciència. Potser això no faria riure a ningú.
