Álvaro, l’entranyable

Soc helenista i marichalarista. A republicana no em guanya ningú, però tinc una flaca especial per la primogènita de Joan Carles I, els seus dos fills, del tot legítims, el seu ex i el seu cunyat. Si ara mateix em prometessin que el tron del regne d’Espanya anirà a parar a ella –a qui li correspondria per edat si Felip VI deixés de ser un masclista–, jo em faria més monàrquica que l’edifici Godó (edifici, per cert, que no entenc com és que no té una corona de mida natural a dalt de tot). Helena i Jaime van “cessar temporalment la convivència”, però estic segura que, pel tron, hi tornarien.

Doncs bé. El cunyat de l’Helena ha visitat aquesta terra de missió i ha dedicat les vacances al noble art (dic 'noble' amb consciència) d’arrencar estelades de les muntanyes i els penya-segats, suposo que abans del gintònic. Ara ens deixa i s’acomiada amb aquest tuit: “Con los recuerdos de la entrañable tierra catalana, hoy secuestrada por una banda de delincuentes golpistas: el grupo de gangsters al servicio de la MAFIA+3%. La liberación ha comenzado tras ¡cuarenta años! Los catalanes leales la lideraremos con valor y honor”.

Que digui “la liberación ha comenzado tras 40 años” ens porta a l’any 1979. És l’any que va promulgar-se l’Estatut d’Autonomia, segons el títol vuitè de la Constitució. Suposo que al noble i despentinat senyor no li fa gens de gràcia que els catalans tinguem barra lliure per fer un rotet després de pagar un peatge, per exemple, i li faria gràcia que haguéssim de demanar permís. Ara bé, jo a un home que fa servir l’adjectiu 'entrañable' sense ironia (a la casa reial ho solen fer) li haig de consentir tot. “Entrañable tierra catalana” és una frase que a mi em posa a cent. Que aquest home no sigui, ara mateix, el cunyat de la reina m’entristeix i em revolta.