Aprovar els pressupostos

Sentim, esclar, aquests dies, que “aprovar els pressupostos” és allò d’en Pujol del “peix al cove”. D’acord, però és que ser diputat a Madrid és més peix al cove que res! Els diputats independentistes a Madrid estan cobrant (uns diners merescuts, no cal dir-ho) del govern d’Espanya. Doncs al cove hi ha un llobarro. Però llavors n’hi ha, d’aquests diputats, que volen blocar els pressupostos. Trobo que si ells reben uns diners del Regne, han de procurar que els ciutadans també en rebem. Blocar els pressupostos i prorrogar els d’en Montoro és una altra mena de peix al cove. Un peix al cove esferificat. Més petit.

Jo, com molts hereus de l’1 d’Octubre, voldria que a Catalunya es fes un referèndum d’independència i voldria que es guanyés, tot i que si no es guanyés, naturalment, n’acceptaria el resultat. Voldria que s’amnistiés tots els condemnats per aquell 1 d'Octubre i espero que es farà, perquè no té cap sentit que la Carme Forcadell, abans-d’ahir al Parlament parlant sobre les dones assassinades per violència masclista, dormi a la presó acusada de violència inexistent. Mentrestant, vull que arribin el màxim de diners a Catalunya, que està infrafinançada. Sempre ho dic: només cal fer un passeig pel País Basc per veure, amb enveja, quants diners que poden gastar en jardineria a cada poble i ciutat. Bildu i el PNB aprovaran els pressupostos. Ells, esclar, tenen el concert. Nosaltres no tenim ni un flautí. Jo vull queixar-me dels pressupostos, vull trobar-los insuficients –ho seran–, vull explicacions, però estic d’acord en aprovar-los, a falta que algú em digui un altre pla millor, mentrestant. Perquè prorrogar els d’en Montoro no entenc en què ens ajuda o ens acosta a la independència.