Bilingües i monolingües

Al document que els socialistes catalans volen aprovar al congrés del partit s'hi demana fer “de la diversitat lingüística a Catalunya un actiu, defensant el català i el castellà a través d’un model plurilingüe a l’escola amb la flexibilitat que la realitat sociolingüística present al nostre país exigeix”. Hi insisteixo: això ja es fa! A l'ESO es fan matèries en anglès, es reforça la llengua menys forta i tothom surt de secundària enraonant el castellà una mica millor que Manuel Valls. Però suposo que els sembla intolerable que un catalanoparlant cometi errors en castellà i tolerable que els cometi en català.

Però el castellà no cal “defensar-lo”, com el català, perquè ja té un estat. És una llengua obligatòria, i la veritable igualtat i el veritable federalisme seria que totes les llengües de l'Estat (inclòs el bable) tinguessin els mateixos privilegis, com a Suïssa. Per tant, com que té un estat, també té totes les coses divertides. El reggaeton, els youtubers, les sèries, les revistes del cor, la megafonia, les etiquetes, les tasses de Mister Wonderful, les targetes a la millor mare, la majoria de sales de cinema o (ara) el teatre musical. Precisament per això, els catalans amb consciència de classe (lingüística) hem abraçat l’estudi de les llengües estrangeres amb moltes més ganes que la majoria d’espanyols. Posats a morir, que sigui en anglès, pensen alguns.

Gràcies a la immersió lingüística, la generació de fills d’immigrants nascuts aquí fan servir el català (una llengua que no els cal) amb tota naturalitat. Nota: són nens que quan acabin l'ESO dominaran, pel cap baix, tres llengües i mitja. La pròpia, el català, el castellà i l’anglès. Quan algú parla de la cultura de l’esforç, que es fixi en aquests nens, si-us-plau. Sens dubte, estan obrint el cervell, estan aprenent a relacionar, a comparar, a memoritzar d’una manera molt més bèstia que si fossin monolingües. Monolingüe, per cert, ara ja no ho és gairebé ningú, excepte els que es creuen, encara, amos d'un imperi.