El botonet

L’Albert Calatrava, el corresponsal a Madrid de Catalunya Ràdio i TV3 (com m’agrada sentir-lo a ell i a la Queta Karmany, fent aquestes cròniques rigoroses i sucoses a la vegada), explicava detalls de la taula de diàleg a l’amic Òscar Fernández. Em va deixar perplexa el que va dir que hi havia en una de les sales de la Moncloa: la sala Tàpies, que es diu així perquè hi ha un Tàpies, cosa que em fa pensar que a casa meva tenim la sala Francisco Ibáñez. Es veu que a terra, al costat del sofà on seu el president, hi ha un botonet. I aquest botonet es pot prémer amb el peu, sense que l’interlocutor ho detecti, per cridar l’uixer i fer veure que hi ha una urgència.

Sabíem, perquè els cronistes reials ens ho havien explicat, morts d’amor plebeu, que la reina d’Anglaterra fa servir la tècnica de la bossa de mà. Si se la passa del braç dret a l’esquerre (o a l’inrevés, no ho recordo) vol dir que està avorridota i que aquell súbdit que fa estona que l’entreté hauria d’anar passant. Ens imaginàvem que altres mandataris, com els amics saudites de Felip de Borbó, tenen altres sistemes més expeditius si les reunions duren massa (m’imagino un fossar com el de Tu cara me suena però amb cocodrils). Molts de vostès fan servir una contrasenya amb el cambrer del bar que solen freqüentar per tal d’espolsar-se els pesats: a un gest convingut, et demanen al telèfon. Però això del botonet no m’ho imaginava.

Quan li ho van fer saber, això, a Pedro Sánchez? I qui? L’ha gastat mai Pedro Sánchez? El van gastar els antecessors? Em penso que al Palau de la Generalitat no en tenim cap, de botonet d’aquests, i em penso que no tenim pressupost per instal·lar-lo. Si no en tenim ni per a trens. Per tant, ens haurem de conformar amb el sistema antic. El de les cases. Posar una escombra al revés, per fer marxar les visites.