Carme i Dolors

EscriptoraEstimada Carme i estimada Dolors, us escric a vosaltres dues, des de l’ARA, perquè em diuen que rebeu el diari, tot i que, lògicament, amb dies de retard. És igual, això. Si us dic la veritat, no es nota gaire, com quan vas a la perruqueria (nosaltres, els que estem lliures) i hi ha revistes antigues, però tant se val, perquè el que hi surt (aquella folklòrica que s’ha enfadat amb l’ex, la mansió de tal dissenyador...) serveix per avui i per demà.

Vaig ser, l’altre dia, en aquesta cursa que es deia Kms per la Llibertat i vaig conèixer el teu home, Carme, i el teu fill, Dolors. Em va semblar que vosaltres dues sou el pal de paller de la família. Que sense vosaltres tots estan –per dir-ho com a la novel·la– “sols i sense camí”. Hi havia la dona d’en Quim Forn. D’ella penso que abans devia ser la més irònica de la festa (espero que ho podrà tornar a ser) i que ara tota la seva energia s’encara a ser operativa. Li endevino la practicitat obligatòria de l'Olga, la de les cartes de Václav Havel. Vaig saludar els pares d’en Jordi Cuixart. Tots dos se’m van agafar de bracet (quina expressió tan bonica, oi?) per baixar les escales del Parlament. “És que vaig caure a Madrid i em vaig trencar el braç”, em va explicar ella. I me la vaig imaginar atabalada, patint pels horaris de la presó i ensopegant. Ell va dir-me que només han vist el fill dos cops, en tot aquest temps, perquè el que procura tota la família és que hi vagi el bebè amb la Txell, la mare. “Feu-nos riure, eh?”, em va acabar dient.

Res. Que sapigueu que cada dia, en molts moments de la nostra vida, pensem en tots vosaltres. Quan correm per la muntanya, quan mengem, quan anem a buscar els nens. En parlo amb gent molt diversa i de molts orígens. He estat a Anglaterra, aquests dies. Tothom m’ha preguntat per vosaltres (allà ningú dubta de la injustícia de la vostra presó) quan ha vist el llaç groc. Se m’acaba l’espai. Una abraçada en la distància. Escriviu molt, si podeu.