Els castellers que hem perdut de moment

Aquest cap de setmana he vist el documental Una vida al nostre planeta, de David Attenborough, que als 93 anys explica que ha tingut una vida meravellosa, viatjant per tot el món, fent reportatges sobre natura i que ara veu com el planeta es destrueix per culpa nostra. La cinta, que vaig veure amb l’adolescent que vaig dur al món, és com una mena de testament ple d’esperança. L’adolescent va fer morros en sentir la paraula documental, però després li va encantar.

Si us en parlo no és per prendre-li la feina a la Planas i en Gutiérrez, sinó perquè en un moment donat de la cinta hi surten els Castellers de Vilafranca. Les imatges són plenes de bellesa, amb les anxanetes rodolant entre els braços dels que fan la pinya, i escopint el protector blau de les dents. Totes les imatges de la pel·lícula són precioses i et fan pensar en les coses que hem perdut amb la pandèmia i que abans fèiem amb aquesta naturalitat, com ara els castells. Em va agradar veure castellers enmig d’ocells fascinants, selves increïbles i goril·les adorables.

Serveixen per explicar mil coses, els castells. Per explicar-les totes, en realitat. I veure’ls en una pel·lícula feta per un estranger fa que te'n tornis a enamorar, perquè ho veus amb els seus ulls fascinats. A les coses sorprenents i boniques t’hi acostumes, les acabes donant per suposades. A les lletges i tristes no. Veure els castellers en aquest documental que veurà tanta gent, tan ordenats, i per tant tan poètics, fent allò que tantes vegades ha dit tothom fent-se la metàfora al damunt (cada persona és important, és una feina d’equip, s’hi necessita una nena de poc pes i un home cepat, però també una dona de braços forts, i algú que dirigeixi des de fora...) em va fer pensar en el sentiment de tribu. No, no. Jo no era conscient de com era de feliç quan deia, amb displicència, que les aglomeracions no m’agraden.