Centralisme constitucional

Qui viu en un terreny on hi ha una central nuclear no hi pot plantar tomàquets, perquè tots som reticents a comprar tomàquets d’un terreny on hi ha una central nuclear. I no hi pot tenir una casa de turisme rural, perquè tots som reticents a passar la Setmana Santa en una casa de turisme rural des d’on es vegi la xemeneia de la central, o a banyar-nos al riu que l’abasteix.

És per això que cal que els territoris que suporten centrals nuclears rebin diners dels impostos d’aquestes centrals, per tal de diversificar l’economia i evitar el despoblament. Diners per fer grans biblioteques que acullin xerrades, festivals, conferències o jornades de tota mena amb convidats ben pagats. Diners per fer concerts, obres de teatre o piscines i poliesportius, centres d’estudis.

Ara el Tribunal Constitucional acaba de tombar l’impost català sobre el risc mediambiental d’elements radiotòxics. El govern català (diguem-ne govern) haurà de tornar els milions recaptats el 2017 i el 2018, una part dels quals anaven als municipis. Diu el TC que aquest impost ja el cobra el govern espanyol i, per tant, davant del dubte, l’impost que no serveix és el nostre: el dels que tenim la central nuclear a casa. Els diners que pugui cobrar el govern de Madrid no aniran a la biblioteca d’Ascó. Diu la Generalitat que no, que no és el mateix impost, perquè el nostre grava el risc mediambiental i no el combustible o els residus, com l’espanyol. Tant se val. El TC (el que va tombar la llei de pobresa energètica votada per unanimitat al Parlament) hauria de ser un òrgan que vetllés pels ciutadans davant dels possibles abusos del govern central. La sensació és la contrària. Sembla que treballi per impedir que els governs autonòmics (en especial, el català) puguin apuntar-se cap èxit, cap justícia, cap millora.