Cocapital

Justament aquest dies que estem patint el temporal Gloria, amb el Delta negat (negat en les dues accepcions), baixa en Valls del taxi i proposa que Barcelona sigui cocapital d’Espanya, juntament amb Madrid. En fi. Cocapital, d’entrada, és com llengua cooficial. No és que n’hi hagi dues de cooficials. És que n’hi ha una, l’anomenada cooficial, i l’altra, que és la normal. Vull dir que no patiu, que no pensa demanar que enviïn el Congreso aquí, ni el palau de Felip amb Felip a dins, ni la seu de la tele, ni les autopistes gratuïtes, ni els ministeris amb tots els funcionaris. Ni proposarà que ens transfereixin les competències de port i aeroport, perquè això seria exercir de capital de Catalunya i no estic gens segura que això li sembli gaire excitant. Al contrari.

Si us parlo del temporal és perquè és en situacions dramàtiques, i no en les felices, quan veus i palpes la veritable pertinença a un país o quan, justament, no la veus. Tot és qüestió de marc mental. Aquests dies veus la tele i escoltes la ràdio públiques i entens que sort en tenim, per molt que el president Sánchez digui que sobrevolarà les zones enaiguades en helicòpter. Quants polítics se la senten seva aquesta part de Catalunya? Ho podeu comprovar a Twitter. Espanya no és el marc mental de molts de nosaltres, que el considerem un país germà, el del nostres amics i avantpassats. Però sobretot, sobretot, és Catalunya que no és el marc mental de molts espanyols. No pots cridar “A por ellos” contra els teus compatriotes. No pots dir que, si pots, els fotràs el Mobile World Congress a uns compatriotes, perquè no se m’acut que els de Girona diguin que els fotran els Jocs del Mediterrani als de Tarragona (i perdoneu, ja sé que no és un gran exemple). Manuel Valls hauria de proposar que això de la cocapital ho votin tots els espanyols. Vejam què diuen.