Companya de vida
A la web de Catalunya Ràdio llegeixo l’"entrevista" que els d’El matí de Catalunya Ràdio han fet a Raül Romeva, tancat a la presó de Lledoners. “A les cinc de la tarda, al Parlament d'Estrasburg, el president David Sassoli dirà alguna cosa sobre això, i Diana Riba, la seva companya de vida i ara eurodiputada d'ERC... i Carles Puigdemont i Toni Comín... tindran oportunitat de demanar la paraula”, diu la Mònica Terribas.
M’aturo en l’expressió “companya de vida”, que em sembla que no havia sentit. Entenc que la periodista la fa servir perquè dir “companya” i prou podria semblar “companya de partit”, però no parella. El que passa és que “companya de vida” només funcionaria, com en aquest cas, per a parelles de llarga durada. No pots dir “company de vida” a algú que comparteix la vida amb tu des de fa un any, tot i que aspiri a compartir-la fins a la mort. El problema que té la paraula parella, al meu entendre, és que no indica el gènere de la parella en qüestió. Tot sovint, si no conec gaire algú i em parla de la seva “parella” provo d’escatir si és home o dona. Dir “marit” de vegades és massa formal, de la mateixa manera que dir “senyora”. Dir “nòvio” o “nòvia”, en canvi, de vegades és massa informal. Dir “esposa” o “espòs” no es pot dir sense ironia. Dir “marit” i “muller” fa antic. Fer servir la giragonsa “la mare dels meus fills” o “el pare dels meus fills” fa pensar en algú que està divorciat. “Manso” només ho dic als companys de taverna.
A mi la manera que més m’agrada, en català, és “home” i “dona”. Li trobo una grandesa, a fer servir el substantiu sense més. Hi ha el possessiu, esclar. “El meu home”, “la meva dona”. Però a mi em sembla èpic. Per això, suposo, escolto de tant en tant la Jennifer Rush.
