Coses que em faltava explicar de la visita a la presó

EscriptoraAlgunes coses que m’han quedat per dir de la visita que vam fer a l’estimada Carme Forcadell a la presó d’Alcalá-Meco. Ens va parlar molt de la idea de “república feminista”. Volia, desitjava, que la primera república feminista fos la catalana. Nosaltres també. Sobre feminisme. En parlava molt amb les internes de la presó, la majoria noies joves, sud-americanes, tancades per transportar droga. “Yo no soy feminista”, diu que li deien. I ella contestava: “Lo eres y no lo sabes”. I els feia notar que els fills que havien deixat allà, lluny, els cuidaven altres dones. Germanes, sogres, mares. Que elles eren a la presó perquè havien estat la carn de canó necessària per al negoci. Qui es va arriscar fatalment van ser elles. Ningú més que elles. Perquè no passa res si a l’aeroport la policia les veu nervioses, amb la culpa escrita a la cara, i les atura sense dubtar i se’n van a aquesta presó mentre la vida sense elles continua. N’hi haurà d’altres. Sempre n’hi haurà, disposades a perdre-ho tot per uns quants diners.

Ens va explicar que les internes els deien que des que elles eren allà les tractaven a totes “una mica millor”. Això és, se suposa, per la consciència de saber que els que hi anem –o elles mateixes– ho explicarem. També que les funcionàries els havien confessat que sí, que respirarien alleujades quan se n’anessin.

Veure algú que estimes o que respectes tancat a la presó preventiva i per un delicte inventat és terrible. En aquest sentit, aquella trobada entre noies, tan artificial per culpa del vidre i les circumstàncies, va tenir un punt irrepetible de comunió. Al tren, veure els altres, els que tornaven de veure altres presos, va ser també com quan surts d’un concert d’algú que t’agrada molt i ho comparteixes amb els desconeguts del costat. I esclar que vam fer un gintònic al bar del tren, tots junts. Aviam si no podrem.