Desconegut Valtonyc

EscriptoraEn circumstàncies normals jo no t’hauria conegut mai. No escolto el tipus d’estil musical que fas, el rap, que, en canvi, estic segura que, d’aquí uns anys, agradarà molt a la meva filla. Com ha de ser. En un món normal jo m’hauria d’estar queixant de les teves lletres (a casa a l’hora de sopar) i ella m’hauria d’estar mirant amb cara de “Quina antigalla que és la meva mare, només li agraden els músics dels setanta i la música que fa el meu pare”. Però ni tu ni jo vivim en un món normal. Vivim a Espanya. I aquesta contingència farà que tu, d'aquí uns quants dies, entris a la presó. No has muntat cap empresa fraudulenta, com els teus veïns, els ducs de Palma, perquè llavors probablement estaries lliure. El que has fet és un rap. I és per aquest rap que se t’acusa d’injúries a la Corona i d’enaltiment del terrorisme. Jo ja sé que ningú no s’ho creu, això. Però et fan servir d’escarment. Ets el dic de contenció dels que podrien venir darrere teu a dir als joves el que no es pot dir: que aquesta monarquia ens la va imposar el dictador Franco i que abans de Franco hi havia una república. Entraràs a la presó, i si fossis francès, alemany o belga no hi entraries. Si fossis anglès hauries cantat això mateix davant dels implicats i t’haurien aplaudit. Quan van jutjar les Pussy Riot (no fa tant, d’això) ho vèiem lluny. “És Rússia”, dèiem. Ara és Espanya.

M’imagino, aquests dies, una pel·lícula d’aventures. Algú t’ajuda a escapar-te. Barca de pesca, helicòpter, noia en malles negres que sap escalar... A l’estranger estaries salvat. I és tan dolorós pensar així, és tan dolorós pensar que a Europa no et tancarien, i és tan dolorós pensar que al Loquillo ja li està bé la teva pena, que el que haig de fer és una cosa. Ja no puc –com tocaria– criticar-te davant la meva filla. Li haig de dir que et prengui com a exemple en tots els sentits, i que quan sigui gran marxi. Que marxi, perquè qui sap si un dia, com tu, vol fer cançons. I no vull ser com la teva desolada mare.