Dia de l’Orgull

Parlant amb unes adolescents del Dia de l’Orgull, de demà, els dic que aquest matí, corrent per Sant Cugat, he vist un banc pintat d’arc de Sant Martí. Em diuen que s’hi volen anar a fer una foto i especulen si, als basars, aquests dies, de la mateixa manera que quan s’acosta l’11 de setembre tenen estelades, tindran banderes de l’Orgull. I això ens porta a parlar d’abans. Tietejo i els explico que no fa gaire (però esclar, tot el que hagi passat abans de la seva arribada al món és irrisori i insubstancial) el símbol no era la bandera de colors, sinó que era el triangle rosa. No en tenien ni idea i es disposen a escoltar-me amb cara d'“aviam què ens explicarà l’anciana”.

Els explico que als camps de concentració nazis tothom era distingit amb un triangle que, segons el color, evidenciava el seu “delicte” o “tara”. Jueus, triangle groc; “emigrants”, triangle blau; gitanos (més tard), triangle marró; presos comuns, triangle verd; presos polítics (per exemple, republicans espanyols), triangle vermell; testimonis de Jehovà, triangle lila. I homosexuals, triangle rosa. Les dones homosexuals tenien el triangle negre, que compartien amb prostitutes, captaires, malaltes mentals, “asocials” i drogodependents. Em diuen que entenen, doncs, que el triangle rosa, quan era el símbol del moviment, era només el símbol dels nois, però que les noies en quedaven fora en tenir triangle negre, i que l’arc de Sant Martí representa tothom. Hi estic d’acord. “Quan tu anaves a l’escola, al Pleistocè, hi havia algun nen gai o nena lesbi?”, em pregunten. Els dic que el meu millor amic va patir moltes mirades de menyspreu per ser gai. “I a la vostra?”, pregunto jo aleshores. “A la nostra classe hi tenim un friqui”, diuen (el pronom l’he posat jo). Friqui? M’alarmo. “El friqui? Què voleu dir amb friqui?” I em contesten: “Sí, és un tio que diu que l’homosexualitat és una malaltia. Ens en riem molt d’ell, és molt ridícul”. Bon Dia de l’Orgull confinat.