Diàlegs per a sords

Llegeixo als diaris que un senyor de Nova York que pateix sordesa, Yaroslav Suris, ha demandat l’empresa Pornhub, perquè no en pot entendre els diàlegs de les pel·lícules. Té tota la raó.

Encara hi ha quatre llestos que diuen que les pel·lícules porno “no tenen argument”, quan és evident que tenen l’argument que necessiten, ni més ni menys. També diuen que a les pel·lícules porno no es dona importància als diàlegs, que són sempre estereotipats. S’ha de dir que algunes de les frases que deixen anar els protagonistes en aquestes cintes són volgudament humorístiques. No he conegut cap gremi on es facin tantes bromes gremials com aquest. N’hi ha de poètiques, n’hi ha d’ingènues, n’hi ha d’hiperbòliques, n’hi ha d’imperatives. El que és clar és que al porno, com a la vida, les paraules són tan excitants com els fets. De vegades més. Sense les paraules, no hi ha porno. Les paraules, ja siguin de senzilla súplica, com “Més, més” o “No paris, no paris”; ja siguin promeses, com “Vols que...?”, o conformin tota una situació dramàtica o un joc de rol, “Tu ets tal i jo soc qual...”, són tan importants com despullar-se bé. El senyor Suris té dret a saber si aquells actors que es mira gemeguen i quines són les lletres dels gemecs. “Ah”? “Au”? “Mmm”? “Yeah”? “Buf”? Té dret a saber si aquells actors gemeguen sempre de la mateixa manera o depèn de la pel·lícula. Posar-li un traductor en una finestreta tindria gràcia, però potser el més pràctic és que l'hi subtitulin. El senyor Suris m’ha fet pensar en les persones que no hi senten. Em pregunto si en els encontres sexuals fan servir les mans també per dir-se coses. Si fos així, em semblaria meravellós.