Disturbis i antidisturbis

Els aldarulls, els disturbis públics, no són desitjables. Tallar una carretera i cremar contenidors són aldarulls i són disturbis públics. A mi no m’agraden, perquè em fan por i costen diners, però és que no m’agraden ni les manis. A França hem vist com els 'armilles grogues' cremaven contenidors. A Astúries, el 2012, nou miners van ser detinguts per disturbis. I és per això, perquè van cometre disturbis que hi van anar els antidisturbis. Tenien coets pirotècnics que llançaven a través de tubs, per encertar l’objectiu. Ningú els va considerar terroristes. Si no es tracta de Catalunya, no cal inventar.

Els causants de disturbis futurs no poden considerar-se terroristes, perquè els terroristes, per definició, actuen emparats per un grup que vol acabar amb vides humanes (no hi ha grups terroristes que només cremin contenidors) i, molt important, que reivindica el terror que comet. No serveix de res (per a la mentalitat terrorista) cometre un atemptat i no dir que l’has comès. El terrorisme s’ha de perseguir i s’ha de provar de prevenir. Però els aldarulls i els desordres públics no. Si algú els comet, i són punibles, se l’ha de detenir, com a aquests miners asturians, però no es pot espiar a tots els ciutadans per si de cas, quan arribi el moment de protestar, protesten, tallen carreteres, cremen contenidors, calen foc a pneumàtics o tot a la vegada. Perquè si és així –i insisteixo que a mi no em sembla bé– s’està ja criminalitzant el dret a protestar. I el dret a protestar és l’essència de la democràcia. Si no pots protestar, no ets en una democràcia.

S’està filtrant de tot a la premsa espanyola, mentre la causa continua sent secreta. Si ens hagués caigut la desgràcia que fossin terroristes amb voluntat de cometre actes terroristes, la Lorena Roldán no hauria hagut d’ensenyar al Parlament la foto dels atemptats d’ETA a Vic del 1991. No hauria calgut ser tan vil. N’hi hauria hagut prou amb la veritat.