'Donetes'

La pel·lícula Mujercitas, basada en els dos llibres de Louisa May Alcott (també hi ha trama d’Aquellas mujercitas) però, sobretot, emmirallant-se en la pel·lícula de l’any 33 amb Katharine Hepburn fent de Jo, té en compte una qüestió: la majoria d’espectadors ja en coneixen la trama. És per aquesta qüestió, diria, que les guionistes decideixen posar-hi flashbacks (marcats, sobretot, per la llargada de cabells de la Jo). Hi ha passat, passat recent i present. Per a mi, aquests flashbacks, a banda de ser confusos, justament allunyen l’espectador de l’emoció. La famosa mort, en aquesta versió, passa amb més glòria que pena. La nova Mujercitas, per cert, val la pena per dues coses: les escenes de taula (les taules parades són meravelloses) i l’escena de l’edició d’un llibre (impremta, recosit, tipus de lletra...).

El que és nou en la versió és la revisió diguem-ne actualitzada de l’obra. A l’original, la Jo vol ser escriptora. És la que es rebel·la (és l’alter ego de l’autora) i la que considera els avantatges de ser home en el món en què viu. Les altres germanes són artistes (l’una pinta, l’altra toca el piano), però amb aquest esperit domèstic de l’època, en què les senyoretes, si feien art, era per entretenir els convidats. A la pel·li que ara hi ha en cartell, l’Amy (que és frívola a l’original) justifica el casament com a transacció econòmica en un monòleg molt interessant. Això, però, perjudica l’altra germana, la Meg, que és un personatge pla i inexistent. Com la Beth.

¿Adaptar els clàssics a la visió dels nostres dies és moral de cara a l’autor? A la cartellera de Barcelona hi ha La tienda de los horrores. Encara no l’he vist, però em pregunto, esclar, què han fet amb el personatge del dentista. A l’original és un maltractador de la nòvia, fins al punt que la nòvia canta una cançó amb un blau a l’ull. No sé si el deuen haver deixat, aquest fragment. Però llavors ¿cal fer aquella obra, adaptant-la, i no una de nova?