La dosi de mòbil

Les classes online quan algun company dona positiu fan que els estudiants d'ESO amb pares que treballen fora es quedin sols a casa. Això vol dir que es fan o s’escalfen el dinar (meravella màxima) i que dinen tot sols en companyia del mòbil. El mòbil, tot sovint, també és amb ells durant les classes. En algunes cases, ara, ja no hi ha telèfon fix. Els pares hi van parlant. Els adverteixen que tirin la pasta a l’olla quan l’aigua bulli i que recullin el plat i el rentin, per exemple. Van al vàter amb el mòbil i es miren vídeos de TikTok. Als vàters hi queden pocs Mortadel·los.

El mòbil té coses bones i, com amb l’alcohol, els llibres, les patates fregides, l’amor o fins i tot el julivert, és la dosi la que fa el verí. Et permet fer fotos i comprovar com han quedat, escriure i rebre cartes a l’instant, saber l’hora i saber qui et truca abans de despenjar, fer videotrucades, sentir la música que vols. Però és un aparell més absorbent que una baieta. Si jo estic parlant amb algú i rebo un whatsapp, tot sovint li dic “Sí, sí”, sense haver-lo escoltat del tot. No me n’adono! Si això em passa a mi, imagineu-vos a un adolescent. Veig cada dia al tren com gent riu sola com no riuria acompanyada, mirant-se vídeos virals. Enviar una notícia graciosa a algun grup és la nova manera de dir “Penso en vosaltres”. El telèfon mòbil fa, sobretot, pel fet d’estar en dos plans simultanis (aquell sopar on ets i els sopars dels altres que t’envien fotos) que no estic del tot enlloc. I que això es torni una forma de ser. Ahir em deia en Josep Maria Ganyet que els guionistes de sèries, ara, ja tenen en compte que les mirem amb el mòbil a la mà i, per tant, hi inclouen moments de baixa tensió, expressament.

Li prohibireu l’ús del mòbil a l’adolescent que volta per allà. Llavors, us dirà: “I què faig? Puc mirar la tele?” I direu que sí. La tele és allò que us prohibien a vosaltres.