La frase immortal

EscriptoraFelip VI, el nostre rei, ha anat al fòrum econòmic de Davos a fer una xerradeta. “Espanya és un país que compleix la llei, on preval la seguretat jurídica i, per tant, la Constitució i les lleis són efectivament aplicades”, ha dit. M’ho tatuaria a la panxa si no fos perquè ja tinc emparaulades una Betty Boop i unes lletres xineses. Ho ha dit en anglès. En Pérez de los Cobos deu haver flipat.

Felip té la sort de poder complir la Constitució. Però no tots tenim la seva sort. La Constitució, per exemple, ens diu que tots els espanyols tenim dret a un habitatge digne. I no es pot negar que Felip el té. Un habitatge amb llum, gas, catifes, lavabos de cortesia, cuiners i potser sommelier. Seria la casa dels meus somnis si no fos per un petit detall: hi viu ell. La Constitució també ens diu que tenim dret a la salut. I a falta de saber si a palau hi ha metge, sabem que son pare va ser curat de la cama que es va malmetre caçant elefants a satisfacció de tothom. I pel que diu l’ Hola (i la meva tieta Pura), la seva senyora també s’ha recuperat amb èxit de diverses operacions i recosits facials. Recosir, nenes, és un art. Ara bé, no tots podem respectar la Constitució tan al peu de la lletra com ells. Ja ens agradaria.

Però, de la frase, el que m’agrada és el principi. Aquest sonor “Espanya és un país on es compleix la llei”. Caram. Per què ho diu? Per a qui ho diu? Què els semblaria que jo digués: “A casa tractem bé els nens”? Què els semblaria que un lampista digués: “Al meu negoci totes les transaccions són amb IVA”? Què els semblaria que la parella els digués: “Et soc completament fidel?” Què els semblaria que un carnisser digués: “Les meves salsitxes només són de carn”? No cal, no cal. Si ja ens ho creiem.