Guanyar-se la vida

“Vols venir a jugar a casa meva?” Aquesta frase l’hem dit tots o molts de nosaltres, de petits, i ens l’han dit, i esperem que la diguin els nostres fills, perquè és la frase que indica que tot està bé. Que tens amics i casa. I si encara tens més sort, de gran, podràs dir “Vaig a dinar a ca me mare”. Voldrà dir que tens mare i que ella té casa.

Un imprescindible article de Natàlia Vila en aquest diari ens parlava del problema més salvatge i irresoluble que tenim: els que no la poden dir, aquesta frase. Poder viure entre quatre parets decents. A la peça, l’autora feia un recorregut pel cas d’una mare amb una filla a punt de l’adolescència que vivien rellogades en una habitació, fent-hi vida pràcticament, per evitar les zones comunes. Tot sovint, quan pensem en casos de pobresa energètica, pensem en nens petits. Però també hi ha aquesta noia de quinze anys, amb dret a dormir en un llit per a ella i amb dret a tenir un racó, una mica calent, una mica decent, per convidar-hi una amiga. Llegint l’escrit de la Natàlia, veia el dolor de la mare, el mal humor, la ràbia, anant a treballar per 450 euros al mes i no tenint-ne per a res. Finalment, trobant-se amb una altra mare amb una altra filla i decidint compartir pis totes juntes. I dient-se família. I apreciant-se com si ho fossin.

Abans, a les masies, hi anaven els vailets a demanar feina, que sempre n’hi havia. Quan els preguntaven què volien a canvi, tot sovint deien una frase: “Amb la vida ja m’acontentaria”. Vol dir que només amb el menjar i el jaç (al paller, per exemple) ja es donaven per pagats. Folch i Torres ho va retratar molt bé, això, a les seves 'Pàgines viscudes', i de fet, aquesta frase la trec d’algun dels seus personatges. Treballar d’aquesta manera, tot just pel menjar i el jeure (que no pas dormir), és en realitat una forma d’esclavatge. Què ha canviat entre el vailet d’ahir i la dona d’avui?