El jardiner constant
Aquest conegut meu, vingut de Tànger fa molts anys, fa feina de jardiner. Cobra en negre. No hi ha jardiner més constant que ell. Però ara, amb tot això del covid, no el lloga ningú.
Fa tres mesos que no ingressa els 12 euros per hora que cobra per tutoritzar tomàquets, treure males herbes, podar mare-selves, xiprers, escombrar fulles. A la foto de perfil de WhatsApp hi ha el seu fill petit en un camp de gira-sols. Ara em diu que si em cal alguna feina –posar un prestatge, pintar una cambra– la fa amb molt de gust. Que no té cap ingrés, que la dona tampoc no treballa, perquè feia feines per les cases.
Aquest conegut meu no demana massa coses a la vida. És molt obligat –una expressió que manllevo de Folch i Torres– i va massa de pressa, perquè li sap greu gastar malament els diners de qui li paga. Vull dir que, de vegades, es fot un cop de cap amb el magalló o l’escala li cau daltabaix d’un marge. És molt simpàtic, és molt amable, gaudeix d’alguns aspectes de la vida –el perfum de les flors, per exemple– amb perfecta intensitat. No és just que no tingui feina, tan bé que la fa, tant que li agrada, quan resulta que el rei emèrit ha cobrat més del que podia gastar i quan resulta que ell, aquest conegut meu, només vol comprar-li unes vambes al nen gran.
El rei emèrit i aquest súbdit sense papers passaran si fa no fa els mateixos anys a la Terra. Tots dos hauran tingut tres fills, una esposa, alguna amant, anhels i alegries. No té cap sentit que aquest conegut meu no pugui gaudir intensament de la joia de viure i l’altre, en canvi, sí. No té cap sentit que aquest home alegre, que cuida flors i verdures, que sap tapar forats i posar prestatges no tingui una vida meravellosa. No té cap sentit que aquest home pateixi per comprar-li les vambes al nen. I digueu-me demagògica, que és el mínim que em mereixo.
