Josep Bou (i Vila...)

Josep Bou (i Vila...) ha anunciat, per a gaudi de la colla pessigolla, que pensa escalar el Cavall Bernat. És l’agulla més famosa de Montserrat, gràcies a la forma, tan semblant a un anunci de Viagra. De fet, hom assegura que l’etimologia d’aquesta torre Agbar natural és Carall Bernat o Carall Venerat. I ja es veu que en Bou (i Vila...) la toca, la qüestió del grimpar, perquè ens n’ha donat uns quants detalls de coneixedor, que valoro. “És un cinquè superior”, ha explicat. Que vol dir que no és pas broma. També ha explicat que desafia en Maragall i en Valls a fer el mateix. A escalar-lo amb ell. No sé si en la mateixa cordada. No m’imagino en Maragall contestant-li res més que “Per cavall Bernat el que duc aquí penjat”. I no m’imagino en Valls abandonant en taxi el carrer París per anar a l’estació a agafar un tren (un tren!!!) cap a Monistrol. Es perdria i es faria un embolic amb el canvi.

Per quina raó en Josep Bou (i Vila...) es proposa escalar una muntanya amb aquest “elis, elis” a Maragall i Valls? Per demostrar que és o que se sent més jove que ells. Però desafiant-los a fer aquesta proesa física no fa res més que demostrar, també, la seva vellesa. Només els nens, els vells i els animals domèstics es desafien sense ironia. Els nens perquè estan a mig fer, els vells perquè ja no són el que eren i els animals domèstics per instint. Què pensaríem si polítics com Rut Ribas, Elisenda Alamany, Gerard Gómez del Moral, Pere Aragonès, Bernat Picornell, Lorena Beltran, Roger Torrent, Jordi Graupera, Sergi Miquel o Maria Sirvent diguessin que escalaran una muntanya i que desafien els seus companys a fer el mateix? Que han perdut el cap. Que no hi toquen. I això és perquè no tenen quaranta anys. Que en Bou es proposi fer el cim perquè encara és jove no deixa de ser venerable.