L’acudit que potser van explicar

EscriptoraLa diputada Jenn Díaz explicava que, en saber-se que el jutge Llarena citava a declarar la Carme Forcadell, la Marta Rovira, la Dolors Bassa, en Raül Romeva, en Jordi Turull i en Josep Rull, els del Partit Popular van esclafir en una riallada, a dins del seu despatx, al Parlament, que es va sentir des d’on era ella. El cas és que he estat donant moltes voltes a l’acudit que algú devia explicar. Quin acudit? Quina broma, en aquell moment? Penso que podria ser, per exemple: “Pues ya tenemos la procesión del Viernes Santo”.

No ho sabrem mai, esclar, perquè ells no seran gravats per ningú, i per tant no hi haurà cap filtració a la Susanna Griso del que puguin dir en privat. Hi tenen tot el dret. Poden dir el que vulguin i poden fer la broma que vulguin. I això és un luxe, un luxe immens que no es valora fins que no es perd.

Aquesta nit les sis persones que aniran a veure el jutge Llarena deuen haver pensat moltes coses. Es deuen haver abraçat als fills -en tenen de petits, alguns d’ells- i potser hi deuen haver dormit al mateix llit. Deuen haver sopat junts, o potser no. Deuen haver fet tot allò que jo estic fent ara mateix, pensant si hi tornaran. Deuen haver pensat que no podran ensumar -com jo he fet avui- el cos calent dels fills adormits amb el ninot.

No dubto, coneixent la majoria dels que demà s’enfronten a la presó per res dolent (perquè voler que votem i voler una república és un objectiu ètic tant si ets català com si ets de Nova Caledònia), que deuen haver fet bromes sobre el destí. Quan pateixes, tu ets l’amo de les bromes cruels. Ets tu qui s’ha de permetre les bromes sobre la malaltia, el destí advers o la mort dels que estimes. Que els altres les facin, sobre tu, vol dir que viuen molt confortables. Que saben que ells no lleparan. Em deia l’altre dia un amic que estem molt tous. Ai, sí. Perquè el patiment dels teus et fa tornar un cursi. Serem ja una generació sense ironia.