Les formes!
EscriptoraTot es porta escrit, tot, i assajat, molt, perquè no construeixen una rèplica, sinó un reguitzell de frases lapidàries que les diverses televisions amigues i els diversos tuitaires col·legues reproduiran. El to és el missatge: ella, emprenyadíssima, ell tan pausat, l’altre tan ofès.
És clar que avui, ara, si el que mana té una idea bona, una idea genial per millorar les nostres vides, els de l’oposició, precisament perquè és bona i és genial i pot millorar les nostres vides, no la votaran. A menys, esclar, que sigui molt “flagrant” no votar-la. Votarien que sí –tots– a qualsevol llei que aturés desnonaments. És igual com. Veiem a Twitter que tal regidor o que tal activista t’explica, justament, que n’han aturat un, de desnonament. I penses: fins quan? Per sempre? Què passarà demà, un cop el tuit ja sigui història, amb aquesta família a la qual avui anomenen amb el nom de fonts de tots els membres? Avui es queden a casa. I el mes que ve? ¿Els tornen a desnonar i els tornen a aturar? Els pedaços tapen els forats, perquè potser cal que es vegi que els tapen. No s’hi pot fer més.
Però votar una llei, per exemple, que ens faciliti la vida als que anem en transport públic, ho farien? Si ho fessin, donarien punts a l’adversari, i potser el seguiríem votant, i això no s’ho volen permetre. En canvi, qui sap si votarien una llei que fos un nyap, precisament per deixar-lo en evidència.
Quan estàs enfadat amb el president de la comunitat de veïns no t’agrada cap proposta d’ascensor que et pugui oferir, i preferiràs que no n’hi hagi, d’ascensor, a deixar-li la glòria de posar-lo. Quan entres en l’espiral del mal humor i de la ràbia és molt difícil sortir-ne i acaba sent la teva única identitat. Somriure porta a somriure. Emmurriar-se porta a estar sempre emmurriat. Voldria que pensessin, tots ells, no pas en ells, sinó en nosaltres.
