Mare i àvia

Estimats Matthew i Elliot, us he trobat en una notícia a l’ARA i em penso que hem de parlar. Diu: “Cecile Eledge, una dona de 61 anys de Nebraska, s'ha convertit en àvia i 'mare' a la vegada després de donar a llum el nadó que havia gestat per ajudar el seu fill, el Matthew, i el seu marit, l'Elliot, a formar una família”.

Primer de tot, felicitats, nois. La ciència ho ha fet possible, heu triat per amor, i el resultat serà un bebè rodanxó i feliç, que us farà caure la bava i us obrirà la porta al món del Dalcy i l’Apiretal, les sabatilles de psicomotricitat, la son, els polls, els treballs manuals adorables i les reunions de l’AMPA. Ara bé. Un dia no gaire llunyà li direu a l’àvia que voleu sortir a sopar, que fa segles que no ho feu, i ella, encantada de la vida, es quedarà la criatura. I farà allò que cal que facin les àvies: donar llaminadures d’amagat i malcriar. Anar a ca l’àvia és anar a un paradís clandestí, més suggerent que el de Milton. Un 'speakeasy' de coca-cola sense cafeïna, massa de croquetes, ossets de goma, patates rosses, gelatina i tallets de fuet (no per aquest ordre).

Però la Cecile no només en serà l’àvia. També en serà la 'mare'. La que l’ha dut a dins. La que l’ha parit, la que ha patit pels punts. I això, vulgueu o no, li atorgarà un record, una categoria, el fil de plata, que en diuen. I és per aquesta raó que li albiro sentiments duals, amics. Per una banda, l’àvia que és li donarà llaminadures. Per l’altra, la mare que és no ho tolerarà. “No li donis porqueries!”, es cridarà a ella mateixa, davant del nen, empastifat de xocolata. “Sí, sí, és que li venia tant de gust... Per sopar ja li faré bledes...”, es dirà, a ella mateixa, submisa. I tot seguit, li xiuxiuejarà a la criatura: “Tu no diguis res, coseta de la iaia, que la iaia et donarà el que vulguis, però és un secret, eh?” Per, tot seguit, ella mateixa cridar-se: “T’he sentit, eh?”