Mimosa

Sortia Inés Arrimadas, en un d’aquests vídeos que fa, amb la tropa circumspecta al darrere, dient que han aconseguit que la Junta Electoral Central faci retirar els llaços grocs dels edificis públics, perquè són partidistes. A la Junta Electoral Central, per cert, hi ha dos dels magistrats del Tribunal Suprem que jutgen [sic] precisament els dels llaços grocs. Diu que s’han abstingut a l’hora de votar, i això demostra, doncs, que no es deuen sentir còmodes del tot, nedant i guardant la roba. Posats a abstenir-se, però, valdria més que ho fessin a l’hora de condemnar.

Busca un nou vídeo, suposo, la dels “problemas que interesan a los catalanes”. El dels Mossos d’Esquadra o els funcionaris de la Generalitat despenjant els llaços. I ells, a baix, celebrant-ho. Els llaços són l’1 d’Octubre, la gent (això que tots els polítics en diuen “la gent”) organitzant-se, fent cua, aplaudint els avis. La gent fent política. La gent demostrant que es pot guardar un secret, que es pot resistir, que, redéu, una república fa molta il·lusió. Els llaços són la proesa, el remar a favor i no en contra. Els llaços són la Carme Forcadell, que porta un any a la presó per aquell debat, en què uns diputats que coneix molt bé deien: “Dale, dale, que está floja”, per veure si la feien plorar. Entenc que no la vulguin recordar.

Però si jo fos el president Torra faria això: solemnement sortiria al balcó en persona a retirar els llaços. Els plegaria i els entraria a dins. Treure un llaç simbòlic d’un balcó, perquè t’hi obliguen, és també un gest simbòlic, com quan buides l’armari d’algú que s’ha mort. Però, tot seguit, parlaria amb els floristes de la ciutat i els demanaria que em regalessin mimoses. (No, no les compraria o cauria una denúncia per malversació.) També solemnement sortiria al balcó i les hi dipositaria. Llavors, m’asseuria a esperar la nova denúncia per tenir arbres amb flors grogues al balcó, que suposo que és la màxima preocupació dels votants de Ciutadans.