Monolingües, 'cunnilingües'...
EscriptoraEls que ens guanyem la vida fent servir una llengua sense estat (la que sempre ha existit al lloc on vivim segles abans que nosaltres) ens acabem tornant uns lletraferits incorregibles. Ens aprenem cançons en aranès (i així descobrim que 'lup' és 'llop', 'lobo', 'lupo', 'loup'...), ens comprem diccionaris de gallec, preguntem per frases fetes als pares de l’escola veneçolans, escoltem cançons en anglès, demanem el nom de les coses als nostres amics suïssos. No he vist enlloc un afany, una curiositat per les llengües com a Catalunya, i entenc que això és per la por –aquella por que mai no ens ha abandonat i que a la vegada ens ha fet tan lliures– de fer servir una llengua que fa temps que diuen que es mor.
Tots els catalans parlem el català i el castellà pel cap baix (tot i que a les escoles veus nens que en fan servir quatre). I és evident que parlar pel cap baix dues llengües dona un avantatge respecte als que només en parlen una. Cada llengua és un sistema mental, una porta. N'hi ha que si se n'haguessin d'anar a viure a Astúries s'apuntarien a asturià, i n'hi ha que no. El monolingüisme, de vegades, és una actitud. És millor ser 'cunnilingüe'. ¿No heu vist monolingües als bars portuguesos cridant molt per veure si així els cambrers els entenen?
Els catalans estimem el castellà (tot sovint llengua materna de part de la nostra família) i el millor que tenen els castellanoparlants monolingües que viuen a Catalunya (jutges, policies, amos de multinacional, taxistes...) som nosaltres. Tant de bo ells tinguessin per la nostra llengua un terç del respecte, naturalitat i amor que nosaltres tenim per la seva. Nosaltres ja llegim Cervantes. Són ells qui no llegeixen Ramon Llull. Són ells qui no trepitgen la Setmana del Llibre en Català. I que alguns ara ens vinguin a explicar (a crits, alçant el braç i pegant-se entre ells) com ha de ser la nostra escola, doncs no.
