Morir o no

La senyora amb gorra de bany, embolicada amb una tovallola juvenil, de Doraemon, enraona amb el tècnic de manteniment del gimnàs. “Ai, avui a la piscina... Totes, totes agafarem el coronavirus”, xiscla. Ell, somrient, li segueix la beta: “La monitora i totes les de l'aquagim!” La senyora, llavors, es posa bé la tira de la xancleta, que ha sortit del lloc on li correspon (entre el dit gros i el dit llarg) i sospira. “No ho sé, tu... Jo, per si de cas, ja he comprat aliments”. Diu “aliments” de manera poc genuïna, com si fos una paraula –de fet, ho és– massa culta, que no fa servir habitualment i que ha copiat de la tele. Un senyor amb samarreta i malles de color carbassa s’atura un moment on són ells, enmig del passadís. “Morirem tots”, exclama. Que és una de les frases que se solen dir per parlar, fent broma, d’aquest virus. El monitor de spinning, que encara té cinc minuts abans que comenci la classe, fa un glopet de la beguda isotònica que duu a la motxilla i també s’atura. “Diuen que a Itàlia hi ha prestatges buits, al súper”, comenta, sorprès. La senyora, llavors, exclama: “No ens ho diuen tot”.

Una filera de nens i nenes en banyador van cap al vestuari. Xisclen com ocells, contents, perquè la classe ja s’ha acabat. La monitora els esperona a caminar perquè no s’entretinguin. “Vaaaa! El tren xuxú!”, crida, alegre. I els nens, obedients, canten el tren xuxú. “En fi –repeteix el monitor de spinning a tall de comiat–, que morirem tots”. I el tècnic de manteniment alça els braços i fa rialler: “D’alguna cosa hem de morir, no?” I tots fan que sí amb el cap i riuen.

Però un dels nens se’ls mira horroritzat. “No!”, diu amb fermesa. “No, no. No ens podem morir!”, els diu amb els llavis tremolosos. “Què voleu dir, que ens morirem?”, pregunta una nena. I també li tremola la boca. “No ens volem morir nosaltres”, els retreu. Els joves i els vells al passadís del gimnàs, els uns fent bromes sobre la mort i els altres ni considerant-ne la idea.