Més nens, menys assessors

Dimarts, que començava el judici, Inés Arrimadas va fer aquest tuit: “La ministra tiene la desfachatez de decir que en Cs vivimos bien con la confrontación. Sra. Montero: usted no aguantaría ni una semana lo que sufren muchos de nuestros compañeros en Cataluña, donde les parten la cara y señalan sus domicilios y sus familias. Bravo, Albert Rivera”.

Que menteixi d’aquesta manera el dia que el futur premi Nobel de la pau Jordi Cuixart somriu al jurat que l’acusa d’haver comès violència em fa pensar que potser se senten culpables. Si no, no caldria mentir. Diu que els parteixen la cara! 'Partir la cara' vol dir pegar. Si jo fos amiga seva li recomanaria una cosa, del tot sincerament. Que s’envoltés de nens i adolescents. Nens d’amics, de la família, del veïnat. Això et col·loca molt al lloc, et fa ser empàtic, et fa voler el bé, et fa ser educat, et fa voler donar exemple (i mentir no és un exemple), et fa reconèixer els defectes, et fa sentir alegria i tristesa per les coses alegres i tristes. Més nens i menys assessors. Ser dolent és una escalada. Però és que ser bo, també.

Expliquen els treballadors del Parlament que els d’aquest partit –amb alguna excepció– no enraonen amb ningú, mengen sols, no saluden. Es tracta de no confraternitzar, de no establir llaços. Amb la Jenn Díaz, l’altre dia, vam veure la diferència entre ells i tots els altres. L’escriptora va explicar, amb la veu trencada, al faristol, que havia patit violència masclista. Companys de tots els grups polítics, tots, excepte del seu, la van aplaudir. Era impossible no commoure’s, però ells ho van aconseguir. Els mamífers, si no som insensibles del tot, ens commovem amb el patiment dels altres. Això és el contracte social. Tots els partits tenen militants i votants. I el límit d’un votant és la vergonya. Pocs volen anar amb els dolents. Jo, si fos l’Alejandro Fernández, ho aprofitaria.