No cal jugar

La Junta Electoral Central "insta TV3 i Catalunya Ràdio a no dir 'presos polítics' o 'exiliats'" (que vol dir que ho prohibeix). Ignoro si aquesta prohibició afecta els periodistes que donen notícies o també els actors, escriptors, tertulians, pallassos o cuiners que omplen la graella, i que es representen només a ells mateixos. Es tracta, sobretot, d’instal·lar la sospita sobre els mitjans públics catalans. Jo, de fet, quan en parlo, dels presos polítics, acostumo a fer servir l’expressió que fan servir, també, en molts mitjans estrangers: "els catalans empresonats". Al carrer la majoria de gent en diu "els presos", en genèric, i s’entén molt bé que parlen d’ells i no d’uns presos comuns.

En un cas de censura passa sempre allò: és evident que el que censura té el poder, però no pot tenir l’humor, i que el censurat, en canvi, no té el poder, però l’humor és tot seu. Podríem jugar i dir que no han prohibit dir "preses polítiques" i "exiliades". Podríem dir-ne "els presos no comuns" i també els obligaríem de nou a pronunciar-se. Però no cal jugar. És cert que no vivim a Turquia (hi he viscut un any sencer, a Turquia, i la conec) però és cert que tampoc vivim a la Gran Bretanya, oi? Vivim en un regne que és 'Castella més els pedaços', tan mal cosits. El príncep Carles d’Anglaterra duu, de vegades, faldilla escocesa. ¿Us imagineu la infanta Cristina vestida de pubilla catalana? Llavors sí que hauria acompanyat el seu home a la presó. No cal jugar. És més poderosa la presència de l’absència. El buit, que tant i tant omple. Al parc infantil, hi ha nens que en peguen a d’altres perquè "no volen ser amics seus". Això és Espanya, la desconcertada. Hi ha moltes maneres d’estimar, però només n’hi ha una de ser estimat. Vivim en un regne al qual li és igual tenir súbdits per força, i això ho canvia tot, no ho dubteu, a favor nostre.