Nosaltres què busquem?

Un dels vídeos de la manifestació unionista de diumenge -pacífica, en general, però amb subjectes d’extrema dreta que van trencar vidres, van insultar i van agredir sense ser detinguts ni aïllats- ens mostra un fatxa que estomaca un vianant. Un amic (del fatxa) li crida: “¡Déjalo, déjalo, es lo que buscan!” No li diu pas: “Déjalo, déjalo, le vas a hacer daño”. Li treu tota culpa. Ell, l’agredit, l’ha provocat existint. Essent. L’agredit busca que li peguin.

Les paraules d’aquest amic del fatxa són hereves d’aquelles altres de Victoria Prego: “A los independentistas no les importaría que hubiera muertos en las calles”, i també de les de Gregorio Morán: “Buscan un muerto que sirva de símbolo”. El trinxat s’acompanya de l’all (imprescindible) de Pablo Casado, que ahir va dir (a part d’advertir el president que podria “acabar” com Companys el 1934) que dels 800 ferits que diem que hi va haver per la brutal repressió policial de diumenge passat en realitat només n’hi ha dos. Els altres ens els inventem. És igual que ho hagi vist tothom.

Em veig a la vegada com l’observadora i l’observada. Em miro des de dalt, com si fos un viatge astral i no es tractés de mi. Es veu que formo part d’un grup (“los independentistas”) que provoca perquè hi hagi violència. Parlen de mi com de vegades veig que n’hi ha que parlen de les dones que han vingut aquí, d’altres països, per fer-nos de minyones. Formen part d’un conglomerat, d’una massa amorfa. “Són” treballadores o “són” molt gandules o “són” molt netes. Han deixat fills allà on viuen però tendim a pensar que els seus sentiments no són tan complexos i elaborats com els nostres. És una defensa dir que no “pateixen” igual. Les paraules hordas o embravecidos fan que els il·lustrats que ens observen estiguin més amunt i tinguin categoria individual. Diuen que volem que ens peguin, però quan ens peguen no ens han pegat. No som de fiar, exagerem, busquem el conflicte. De veritat, jo crec que sense Twitter ja m’hauria donat (més) a la beguda.